Fa uns dies, em comentava el conegut historiador andorrà Jordi Guillamet com el sorprenia, de manera ben positiva, l’efervescent historiografia alturgellenca. Les raons, en la meva opinió, són dues: la primera, que tenim una història, en comú amb Andorra, d’altíssim voltatge i de gran riquesa de situacions; la segona, l’existència de dos grans arxius, l’episcopal, dirigit pel Benigne Marqués, que atresora documentació d’un nivell molt pel damunt de la mitjana, i el comarcal, que funciona com una locomotora gràcies a un equip que no para d’acumular documentació. Vist que aquest article els ateny directament, permeteu-me citar-los: el Julio Quílez —el director de l’entitat benèfica—, el Lluís Obiols, la Verònica Rapalino, i la Teresa Caminal.
Acabo de llegir la Guerra Gran al Pirineu. El Llibre de Notes de la Seu d’Urgell (1791-1856) de Josep Albert Planes Ball i de Lluís Obiols Perearnau; un llibre de guerra sense misericòrdia on la gran víctima és la població civil. Amb la seva lectura es fa palesa la increïble aventura que ha significat viure en aquest territori pirinenc. Mai no podrem agrair prou els que hem nascut en temps de pau —incloent generosament el franquisme en aquesta franja— no haver conegut mai cap guerra. Transcriure el Llibre de Notes i popularitzar-lo és un fet de gran importància. Potser els lectors andorrans pensaran que no els afecta. Ben al contrari, les anotacions descrites enregistren la presència de militars en territori andorrà. No hi havia barreres duaneres.
Un altre llibre que el meu temps de jubilat m’ha permès de llegir còmodament (no enyoro gens els meus anys de vida professional, de lectures obligades i absorbents de normatives fiscals), com en el cas del llibre anterior, amb aprofitament i complaença, és la Història de la Seu d’Urgell Medieval. El vicus, la vila i la ciutat (segles VI-XV).
L’esforç de síntesi i d’exposició és notori i la seva lectura molt recomanable. Gascon ens diu: «Els acords de 1278 i 1288 —els Pareatges—, especialment el primer, segellaven una nova delimitació dels poders entre el comte de Foix i els bisbes d’Urgell a les terres altes del comtat d’Urgell i a Andorra, destinada a perdurar pràcticament fins al final de l’Antic Règim i, pel que fa a Andorra, fins molt més enllà». Els Pareatges són molt importants per al Principat, de la mateixa manera que ho són per a tot el nostre territori.
Un altre llibre que m’interessa molt però que el tinc pendent de lectura, és el llibre de Nemesi Marqués, La Constitució del Principat d’Andorra: la resposta als reptes de les institucions preconstitucionals en el segle XX (1930-1993). No l’he llegit encara però aventuro que un llibre escrit per un observador agut, ensems que un protagonista de tota una època de ràpida evolució política, ha de resultar un doll generós de reflexions, tant pel llibre en si, com per la comparació amb l’obra d’altres autors. Sense cap espòiler es pot dir que és un llibre que acaba bé, l’any 1993, amb el retrobament constitucional.
I finalment, el quart llibre que integra aquest pòquer d’asos, és el recent llibre de Pau Chica Andorra i la Guerra Civil Espanyola. Estimo que és un gran llibre, tant pel seu contingut com per la seva presentació. El llegiré molt atentament perquè tracta d’una temàtica en la qual he tingut l’oportunitat d’immergir-m’hi a través de l’anàlisi biogràfica del polític urgellès Enric Canturri i de l’estudi de les revistes republicanes Alt Urgell i El Cadí. En qualsevol cas i si la providència m’ho permet, comentaré el llibre, llegit i paït, en una altra ocasió. El Pau Chica és un actiu de present i, en termes financers, podríem dir que de futur.
Tres són els factors que, com diria l’emèrit coronat, m’emplenen personalment d’orgull i satisfacció envers les obres citades. La primera, l’alta qualitat dels textos i el seu interès historiogràfic, local i general. La segona, que com els grans vins, tenen el gust de la terra que els ha concebut, són llibres de terroir en la millor accepció del terme. I el tercer, el clar entrellaçat dels fets en una part del territori pirinenc que ha patit molt al llarg dels segles però al que li arriba l’hora de viure civilitzadament.
