El mes passat vam celebrar el Dia de la Dona i, després d’algun gest més simbòlic que ideològic o pràctic, estem com sempre.
El negacionisme de la bretxa salarial guanya adeptes entre els mateixos que contradiuen altres veritats demostrades científicament. Les dones, pel fet de ser-ho, vivim predestinades a tenir cura dels fills i la gent gran i assumir altres tasques no remunerades en l’àmbit familiar. Moltes treballadores es veuen condemnades a la realitat d’un terra enganxós que no les deixa progressar en l’àmbit laboral, i les que ho aconsegueixen topen amb un sostre de vidre que els impedeix arribar a dalt de tot, com sí que ho fan els companys masculins, sense altres responsabilitats fora de l’empresa.
A tot això hi podem sumar la hipocresia dels nostres governants, la qual no hi ajuda gens. El cap de Govern parla sense reserves de la seva orientació sexual en programes de ràdio i manifesta l’orgull de tenir un país que li reconeix tots els drets i no para d’avançar. Fins aquí tot molt bé, però si es va aconseguir algun progrés per al col·lectiu LGTBIQ+, no va ser gràcies al seu partit. Cal recordar que tenim matrimoni igualitari perquè el Partit Socialdemòcrata va presentar un recurs al Tribunal Constitucional. Si no hagués estat així, encara en diríem “unió civil” i donaríem continuïtat a un greuge de desigualtat i una font de confusió amb les unions estables de parella, també legalitzades fa temps gràcies a la feina parlamentària del PS.
Quan hi ha una dinàmica imparable i irreversible, les coses cauen pel seu propi pes. Xavier Espot fa servir una expressió similar per referir-se a la possibilitat que algun dia tinguem un cap de Govern transsexual. Ara bé, no li agrada que li plantegin el tema de l’avortament, aquí esgrimeix la sacrosanta “estructura institucional”. Ja es veu que la dinàmica feminista no va amb ell. La Constitució, que el 1993 va preveure el mecanisme per evitar que el progrés social i polític d’Andorra topés amb les creences del copríncep episcopal, ara sembla que no és considerada pels conservadors com un instrument vàlid per defensar l’estructura institucional. Prefereixen usurpar funcions al Tribunal Constitucional que defensar els drets de les dones a decidir sobre el seu cos.
Fa pocs dies, el Grup Parlamentari Socialdemòcrata va presentar en una roda de premsa l’esmena del Projecte de llei del Codi Penal que hauria de permetre despenalitzar l’avortament i regular-lo en condicions similars a les dels països democràtics del nostre entorn. D’acord amb la ponència que el partit va aprovar el 2021, es despenalitza la interrupció voluntària de l’embaràs fins a les catorze setmanes de gestació com a pràctica lliure. A partir de la quinzena setmana i fins a la vint-i-dosena, s’ha de regular en els tres supòsits bàsics: si hi ha perill per a la salut o la vida de la mare, si l’embaràs és conseqüència d’un delicte genètic o contra la llibertat sexual, o si es constaten malformacions del fetus. El cap de Govern, amb la sensibilitat habitual cap als drets de les dones, diu que volem “dinamitar el sistema”.
Segurament, Demòcrates per Andorra continuarà insistint en la negociació amb el Vaticà, la qual ha resultat una estratègia inútil per guanyar temps en la perpetuació de l’immobilisme. Com sempre, serem els altres, que els haurem de treure les castanyes del foc.
Aquesta actitud política que combina hipocresia i manca d’empatia amb les dones quan, en canvi, reivindica el paper del país en la defensa dels drets humans, té un nom: violència institucional.
