No es pot maquillar la mort amb retòrica.
No es pot convertir el terrabastall d’una explosió en un “dany col·lateral”.
No es pot transformar la gana en una “crisi logística”.
No es pot parlar de “conflicte” quan, per qui el viu, comporta la demolició sistemàtica del seu món.
Des de la nostra organització no parlem des de la distància ni des de l’anàlisi còmoda de titulars. Tenim voluntaris a Gaza. Estem connectats amb ells i amb famílies civils dia i nit. Hem acompanyat trucades telefòniques mentre queien bombes. Hem sentit explosions interrompent converses… Hem viscut el silenci posterior, aquell segon suspès en què no saps si la persona a l’altre costat continua respirant.
No som una entitat desconnectada de la realitat sobre el terreny. Comptem amb testimonis directes, registres i material audiovisual suficient per qui vulgui documentar-se. Tot i que, a aquestes alçades, no hauria de fer falta.
Organismes internacionals, agències de Nacions Unides, corresponsals i tribunals han emès informes i advertències públiques. Avui ningú pot dir que no sabia el que estava passant.
Sabem que a Gaza sortir a carregar un telèfon pot convertir-se en una sentència de mort. Que sortir a buscar un sac de farina pot ser l’última cosa que facis. Que dormir en una tenda de campanya sota hostilitat de l’hivern no garanteix veure l’alba. Que el zum-zum constant de drons no és només un so: és un desgast psicològic continuat. És tortura física i psicològica sostinguda. Un trauma que cap sistema nerviós pot suportar indefinidament.
També sabem – perquè els testimonis ho expliquen i les imatges ho mostren – que moltes morts de civils es produeixen per bombardeigs executats des de l’aire, mitjançant tecnologia operada a distància, on un botó o un ‘joystick’ poden fer desaparèixer en pocs segons una tenda de campanya i a la família que hi dormia a dins. Famílies senceres esborrades del mapa mentre l’hivern s’escola en lones improvisades.
I ara, amb l’inici del bombardeig de l’Iran per part dels EUA i Israel el passat 28 de febrer del 2026, que ha estès el conflicte a tota la regió, empitjora encara més les condicions per a la població civil a Gaza, així que tornarem a sol·licitar formalment l’evacuació d’algunes de les famílies emparades per Hope Palestina que es troben en situació d’extrema vulnerabilitat i risc vital, una petició que ja havíem presentat mesos enrere, perquè no parlem de números sinó de vides que cada dia corren un perill insuportable.
Han estat assassinats civils. Han estat assassinats periodistes. Han estat assassinats metges. Han estat assassinats treballadors de Nacions Unides. I mentre això passa, aquí continuem debatent quina paraula utilitzar.
No és el mateix parlar de «morts» que parlar de «persones assassinades». La paraula «mort» pot diluir la causa, pot suggerir una fatalitat inevitable o un dany col·lateral entre dos bàndols que lluiten en igualtat de condicions. «Assassinat» implica acció, implica responsabilitat, implica que hi ha hagut una decisió humana que ha provocat aquest resultat.
No són danys col·laterals d’una guerra simètrica. Són assassinats en contextos en què la població civil no té refugi, ni evacuació segura, ni capacitat real de defensa.
866 dies.
76.230 persones assassinades.
21.424 infants.
Almenys 600 víctimes des de l’alto el foc.
Aquestes són les xifres registrades en el moment en què s’escriu aquest article. Quan es publiqui, probablement hauran augmentat. I quan algú el llegeixi dies o setmanes després, potser encara s’hagin fet més grans. Perquè mentre el debat continua, la realitat no s’atura.
No són “morts” en abstracte. Són assassinats en forma de fam. Assassinats en forma de fred. En forma de metralla. En forma de bombes. En forma de setge prolongat que converteix la supervivència en una loteria diària.
Són xifres oficials difoses per autoritats locals i organismes humanitaris. Xifres que, més enllà de debats polítics, representen vides truncades. I, així i tot, aquestes xifres podrien no reflectir la dimensió real de la tragèdia.
Francesca Albanese, relatora especial de Nacions Unides sobre la situació dels drets humans als territoris palestins ocupats, ha advertit públicament que diversos experts consideren que el nombre real de víctimes podria ser molt superior al nombre oficialment registrat. Això es deu als cossos que encara són sota les runes, persones desaparegudes i morts indirectes derivades de la fam i la destrucció del sistema sanitari.
En aquest sentit, resulta especialment lúcida la reflexió de la investigadora i enginyera Julia Bueno, qui va escriure: “Part del genocidi és la negació del genocidi”.
Negar, minimitzar o diluir el que passa no és un exercici neutral. Les paraules són importants perquè determinen la resposta internacional, la urgència de les mesures que s’adopten i la memòria futura.
Condemnar els atacs de Hamàs del 7 d’octubre de 2023 (quelcom que mai hauria d’haver succeït) no obliga a guardar silenci envers la devastació posterior. El dolor històric del poble jueu no pot convertir-se en coartada per ignorar el patiment massiu d’un altre poble. El dret internacional humanitari no és opcional o selectiu.
I si algú encara no sap què són els crims de lesa humanitat o en què consisteix el dret internacional humanitari, és urgent que es documenti. No són consignes ideològiques. Són categories jurídiques creades precisament per limitar la barbàrie i protegir a la població civil en temps de guerra.
Això no és una qüestió d’opinions. És una qüestió de fets documentats. Es pot tenir la ideologia que es vulgui. El que no es pot fer és diluir la realitat amb eufemismes ni amagar-la darrere de discursos repetits fins a l’extenuació. Repetir arguments no canvia el que succeeix sobre el terreny. Canviar la terminologia no canvia els cossos. Discutir la paraula no atura la metralla.
La història no és una catifa sota la qual es puguin amagar les runes. La veritat no és plastilina que pugui modelar-se segons convingui. La consciència no és un interruptor que s’apaga quan incomoda.
I, en aquest context, també és legítim esperar que el periodisme compleixi la seva funció essencial. No es tracta només de les preguntes que es fan, sinó que a voltes les més importants són les que no es fan.
Quan el llenguatge s’empra com a cortina de fum, la devastació no desapareix: s’acumula. I cada ambigüitat calculada, cada fórmula diplomàtica que evita esmentar el patiment, també construeix responsabilitat.
No és un debat acadèmic. No és una qüestió de matisos lingüístics. No és semàntica. És patiment humà.
