Tenia un nom de nou lletres que sonava com una melodia. Era la filla de la meva professora d’anglès, la mateixa que cada any organitzava l’obra de teatre de l’escola. Jo tenia onze anys i n’estava enamorat en secret: del seu somriure i, sense saber explicar-ho, de la seva ànima sencera.
Aquell any vam representar ‘Alícia al País de les Meravelles’. Jo interpretava un personatge i ella un altre que no era principal… tot i que per a mi ho era tot. En aquella època vaig arribar a desitjar ser el Conill Blanc: no per confusió ni per deliri, sinó per pura fantasia infantil i pel desig d’estar a prop. M’imaginava portant-la a prendre el te amb el Barreter Boig mentre l’Alícia —la del conte— continuava despistada entre portes petites i rellotges impossibles.
Han passat molts anys i no ho he oblidat. I potser per això, quan avui llegeixo sobre ‘therians’, zoomorfisme i theriantròpia clínica, entenc una cosa essencial: no tot allò “animal” és patològic. A vegades és símbol, joc, desig, màscara, refugi. L’important és distingir aquesta imaginació que no trenca la realitat d’allò que sí que la fractura i fins i tot provoca patiment.
I aquí és on el record connecta amb el present. Perquè ara, fora de l’escenari i lluny de la fantasia, hi ha recerca que intenta separar el símbol del símptoma. Un article científic del 2025 —A systematic review on clinical therianthropy and a proposal to conceptualize zoomorphism as a diagnostic spectrum— revisa la theriantròpia clínica: casos en què una persona creu literalment que s’ha transformat en un animal (o que ho està fent) i ho viu com una realitat, sovint amb deteriorament funcional i patiment.
ACCEDEIX A L’ESTUDI COMPLET ESMENTAT AQUÍ
La revisió recull 77 casos publicats. El “theriotype” més freqüent és el caní (gossos, llops i similars), present en un 68% dels casos. La durada dels episodis és molt variable: dies (25%), setmanes (12%), mesos (33%) o anys (31%). I hi ha un detall que també diu molt: en el conjunt revisat, els homes tendeixen a debutar més joves que les dones.
Però el punt que realment pesa no és l’exotisme. És el que s’hi associa. En aquests casos clínics, apareixen comorbiditats serioses: trastorns psicòtics (41%), depressió psicòtica (24%), trastorn bipolar (18%) i síndrome de Cotard (12%). També s’hi descriu violència física cap a tercers (16%). Això no s’ha de llegir com una etiqueta contra ningú; s’ha de llegir com una alarma: quan hi ha ruptura amb la realitat, no és un debat estètic, és salut mental.
La part útil és que el tractament pot funcionar: en els casos amb dades terapèutiques, els autors informen remissió completa (58%) i parcial (33%) dels símptomes de theriantròpia clínica. Alhora, avisen que sovint hi ha trastorns de base crònics i que, sense intervenció, el pronòstic tendeix a ser pobre. Traduït: quan hi ha patiment real, cal clínica i acompanyament, no burla.
I aquí entra la part més delicada, la que el debat públic acostuma a destruir: no tot zoomorfisme és deliri. El mateix treball proposa entendre-ho com un espectre, diferenciant el deliri (literal, amb ‘distress’ i pèrdua de realitat) d’altres realitats no clíniques: ‘therians’ en sentit identitari, el món furry com a cultura creativa i comunitària, o altres formes d’identificació “other-than-human”. En aquests casos, sovint parlem de llenguatge simbòlic i pertinença, no pas de psicosi. I, en canvi, el que hi pesa massa sovint és l’estigma: la gent ho ridiculitza perquè li fa por no entendre-ho.
Fins i tot el detall del Conill serveix per posar terra sota els peus. En clínica s’han descrit deliris amb animals molt diversos, i sí, entre aquests animals també pot aparèixer el conill. Això no diu res del conill. Diu coses del cervell quan entra en una construcció delirant. I per contrast, reforça la diferència amb aquell record meu: jo volia ser el Conill Blanc com qui vol ser un personatge per acostar-se a algú, no com qui creu que el seu cos o la seva realitat s’estan transformant.
Per això, la pregunta útil no és si ens fa gràcia o no. La pregunta útil és una altra: hi ha patiment, deteriorament funcional, pèrdua de realitat o risc? Si la resposta és sí, cal suport, tractament i respecte. Si la resposta és no, cal deixar de fabricar monstres amb tot el que surt del guió.
Al final, el tema no va d’animals. Va de criteri. Rigor per detectar el deliri; respecte per la resta.
