En algun punt, com a societat, comencem a oblidar com de fràgil és allò que donem per descomptat. Un sostre que protegeix. Una manta que abriga. Aigua neta. Un àpat calent. Gas per cuinar. Tot allò bàsic que sosté la vida i que, per a molts de nosaltres, s’ha tornat tan quotidià que hem deixat d’esmentar-ho.
Allò mínim s’ha tornat invisible.
Avui, per milers de famílies, tot el que considerem normal no existeix. No com a certesa, no com a dret, no com a garantia. Existeix només com a urgència, com a necessitat extrema que es viu amb el cos, dia a dia, especialment quan el fred, l’escassetat i la incertesa es tornen constants.
A Gaza, avui, l’essencial es viu com a carència.
Un sostre que no gotegi.
Una manta que no s’hagi de compartir entre gaires.
Un jersei que aconsegueixi vèncer el fred.
Aigua potable, gas i menjar calent.
Tot allò que per a molts de nosaltres és un fet, tan integrat a la vida quotidiana que ni tan sols ho esmentem, per a milers de famílies és una urgència diària, constant i esgarrifosa.
L’hivern no pregunta.
El fred no negocia.
I la gana no espera.
A Gaza, famílies senceres travessen nits gèlides a dins de tendes improvisades. Nens que dormen vestits amb tot el que tenen posat a sobre, compartint una o dues mantes entre sis o set persones. Pares i mares que cada dia han de decidir si el poc gas que els queda s’utilitza per escalfar aigua o per cuinar alguna cosa. Persones que sobreviuen no perquè disposin de prou recursos, sinó perquè no tenen cap altra opció.
I mentre això passa, en molts altres indrets del món seguim endavant com si res d’això estigués passant, com si el patiment aliè no ens interpel·lés i com si tancar el cor fos una forma legítima de protecció.
Però hi ha un egoisme que no és defensa: és malaltia.
Un egoisme que ens adorm i ens endureix fins al punt que el patiment d’un altre ésser humà deixa de moure’ns. Que ens convenç del fet que “no és tan greu”, del fet que “no és responsabilitat nostra”, del fet que “sempre ha estat així”. Un egoisme silenciós, còmode i profundament nociu.
Aquest endormiscament no només afecta aquells que avui sobreviuen a Gaza; ens fereix com a humanitat. Cada cop que triem no mirar, quelcom en nosaltres s’apaga lentament. S’erosiona la capacitat de sentir empatia real, de reconèixer-nos en l’altre. Ensacostumem al fet quee el patiment aliè sigui una fressa de fons, una imatge que passaràpidamentd i no deixa empremta. I aquesta habitud té un cost invisibl, peròò devastador: ens desconnecta de la nostra pròpia humanitat.
Quan normalitzem que altres visquin sense sostre, sense menjar i sense abric, comencem també a acceptar una vida interior més petita, més tancada, més defensiva. L’egoisme no ens protegeix: ens encongeix. La indiferència és una forma silenciosa de violència.
Una societat que aprèn a no sentir res envers el patiment aliè és una societat que es fractura des de dins. El mateix mecanisme que emprem per justificar allò de “no és el meu problema” acaba filtrant-se en el més proper: en les nostres comunitats, en les nostres eleccions, en la nostra manera d’habitar el món. Ens tornem més solitaris, més desconfiats, més durs.
Aquest egoisme se sosté, a més a més, en una idea perillosa; que existeixen éssers humans de primera i de segona. Que una raça, una religió o un origen et col·loquen per sobre d’un altre. Però aquesta creença no neix de la força: neix de la por.
Pensar que un ésser humà és millor que un altre és reflex d’una inseguretat profunda que necessita reafirmar-se constantment per a sentir-se valuosa. Qui necessita sentir-se superior és perquè, en el fons, no se sent suficient.
Hi ha quelcom que uneix als éssers humans que més hem admirat al llarg de la història: Jesús, Lao Tse, la Mare Teresa, Gandhi. No va ser el poder, ni l’autoritat, ni la pertinença a una religió el que els va fer grans. Fou la seva incapacitat de ser indiferents. La seva negativa a tancar el cor envers el patiment de l’altre.
Cadascun des del seu context i el seu llenguatge, va apuntar cap a la mateixa veritat: que l’amor al proïsme no és un concepte espiritual abstracte sinó una responsabilitat viva. Que mirar a l’altre com a germà no és poesia, és acció. Que la veritable espiritualitat no es mesura pel que es creu sinó pel que es fa quan el patiment aliè es presenta davant nostre.
Ells van entendre quelcom essencial: que la indiferència deshumanitza tant a qui la rep com a qui l’exerceix. Que no hi ha pau possible mentre aprenguem a viure tranquils sabent que altres no tenen ni allò mínim per sobreviure. Que l’amor no és un sentiment passiu sinó una força que empeny a implicar-se, a servir, a fer-se càrrec del que ens envolta.
El veritable poder no rau en la comparació.
Rau en el reconeixement.
En recordar que el que ens uneix és infinitament més gran que el que ens separa. Que el fred fereix igual qualsevol cos. Que la gana no distingeix passaports. Que l’amor d’una mare pel seu fill no canvia segons l’idioma que parli o el Déu a qui resi.
Tal com va escriure Hafiz:
“He après tant de Déu que ja no puc anomenar-me cristià, jueu, musulmà, hindú o budista… L’Amor m’ha abraçat tan completament que el que soc avui no té nom”.
Potser aquí hi ha la clau de tot plegat; permetre que l’amor desbordi les etiquetes. Deixar de mirar-nos com a bàndols i començar a mirar-nos com a humanitat.
Ajudar no requereix gestes heroiques. A vegades n’hi ha prou amb unir-nos. N’hi ha prou amb moltes mans sostenint allò bàsic perquè altres persones puguin, simplement, viure amb dignitat; un sostre, menjar, aigua, abric.
Res extraordinari.
Res que no mereixi qualsevol ésser humà.
Gaza no necessita llàstima.
Necessita humanitat desperta.
I encara hi som a temps…
