Recordem amb Ferran Martínez el seu passat com a jugador de bàsquet, i conversem sobre el seu present com a home de negocis. Va jugar més de 10 anys al Barcelona, per passar després al Joventut de Badalona i al Panathinaikòs d’Atenes. En 156 ocasions va ser internacional amb la Selecció Espanyola, i al seu palmarès destaquen set lligues ACB i dos Mundials de Clubs de Bàsquet. Malauradament, en lesionar–se es va veure obligat a retirar–se, però lluny de enfonsar–se es va reciclar donant el salt al món de les finances i la tecnologia, constatant que la seva passió per sumar èxits va molt més enllà de la pista. Actualment compagina projectes
d’emprenedoria, investiga sobre física quàntica i escriu llibres, on intervenen el bàsquet, la inversió i el coaching. Tot i la seva brillant trajectòria professional, afirma amb molt d’orgull que el seu triomf més important és la seva família, els quals ha fet moure per tot el món; tanmateix, gràcies a això els seus fills parlen anglès perfectament i han rebut una educació global, i coneixent moltes realitats. Per ell, aquesta és la veritable victòria.
–Que va suposar per vostè deixar el bàsquet?
–Quan vaig començar a jugar a bàsquet en cap moment m´havia plantejat que acabaria sent una professió. Sempre explico que els esportistes d’elit tenim molta sort, perquè gaudim de dues vides, en el meu cas de jugador professional, que és com estar en una bombolla, i la vida real, que s’inicia quan et retires. És en aquest punt en el qual trenques amb una dinàmica d’entrenaments de mati i tarda, de viatges per tot arreu i amb unes rutines molt intenses, quan descobreixes que atresores quelcom que mai havies tingut durant aquesta etapa jugant a alt nivell que és temps i la possibilitat de fer altres coses. És aquí quan després de deixar el bàsquet, amb una carrera bastant llarga, guanyant molts títols i obtenint molts bons resultats, encaro una nova vida intentant aplicar els valors que havia adquirit en l’àmbit de l’esport i tenint clar que necessitava obtenir més coneixements i formar–me en altres qüestions que m’interessaven, però que no havia disposat de l’oportunitat de fer degut al ritme trepidant de competició que portava.
–Enyora la seva etapa de jugador professional?
–Sí clar, moltes vegades quan estic dormint em desperto pensant que m’haig de llevar aviat per anar a entrenar, o somio que estic jugant o que tinc un partit important; és quelcom que portes a dins i que forma part de tu, però és una enyorança en positiu no és nostàlgia, ni són pensaments negatius, és un retrospectiva maca, perquè es tracta d’una mirada al passat en la qual revises tot el que has realitzat i aconseguit, al·lucinant de la quantitat de vivències increïbles que has acumulat en molt poc temps i de forma molt accelerada.
–Va forma part de la plantilla del Barça, la Penya i el Panatinaikos. En quin equip es va trobar
més a gust?
–En tots. En les tres formacions he estat molt a gust. Als 12 anys fitxo pel Barça i a partir d’aquí tot va agafar molta velocitat; com a infantil anoto 63 punts en una final del Campionat d’Espanya, de manera que aquell mateix any l’entrenador, Antonio Serra, em va agafar per fer la pretemporada amb el primer equip. De sobte vaig passar de demanar autògrafs als meus ídols a jugar amb ells sense donar–me compte. Vam guanyar tres campionats d’Espanya consecutius infantil, juvenil i junior, fet que em va portar a debutar amb només 16 anys al primer equip, i a la Selecció Espanyola amb 17. Al Barça vam obtenir tots el títols menys l’Eurolliga, trofeu que si vaig aconseguir en la meva època com a jugador de la Penya, a més de dues lligues, i amb el Panathinaikos vam quedar campions del món i de lliga, per tant eren tres conjunts dissenyats per conquerir tots els títols en aquells moments. En cada cicle de la meva trajectòria he tingut la fortuna d’estar entre els equips més potents d’Europa. Personalment enfocava la meva carrera amb dos objectius molt definits: primer, estar en un club fort per guanyar el màxim de competicions possibles, i segon, en un entorn on pogués millorar i destacar. El pas d’anar del Barça a la Penya va ser una aposta arriscada, perquè venia de ser campió de tres lligues consecutives com a blaugrana i amb molt de protagonisme, però tenia inquietuds, volia veure si era capaç d’ajudar a un club com la Penya a assolir victòries, i va sortir bé; amb Obradovich vam guanyar dues lligues i la Copa d’Europa. Aquella final la recordo amb especial afecte, perquè va ser un dels millors partits que he jugat mai. Després, fora d’Espanya l’únic equip possible on podia créixer era el Panathinaikos, perquè estava format per jugadors de l’NBA, i per tant hi havia un nivell espectacular.
–Conserva amistats d’aquella època?
–Sí i tant, a més coincidim i ens anem veient en copes del Rei o finals de play off, per tant quan se celebra un esdeveniment d’aquest tipus em retrobo amb molts jugadors com: Solozábal, Epi, Villacampa, Rafa i Tomàs Jofresa, entre d’altres. Mantinc molt bona relació amb els companys de la meva generació. A més, jugo amb els veterans del Barça, i això em permet continuar en contacte amb molts dels meus coetanis.
–En quin moment decideix venir a viure a Andorra?
–Quan tenia 18 anys ja m’havia comprat un apartament a Canillo, per tant he tingut relació amb el país des de ben jove, perquè m’agradava molt l’entorn i sempre havia pensat que el que no podia fer mentre era jugador professional, com per exemple esquiar, ja que teníem prohibit per contracte qualsevol activitat que impliqués risc, en un futur, quan em retirés podria practicar–ho. No ha estat del tot així, perquè en lesionar–me el genoll finalment no he pogut esquiar, però la idea inicial era aquesta.
Més endavant quan els meus fills s’han anat fent autònoms i ara que son independents, concretament el Sergi viu a Londres i la Marta a Madrid, les circumstàncies acompanyaven i em venia molt de gust traslladar–me cap aquí, perquè al Principat està tot per fer, es poden posar en marxa molts projectes. Inicialment vaig introduir–me col·laborant amb ACTUA, que ara es diu Andorra Business, amb els quals actualment hi tinc molta relació específicament amb el departament d’innovació i recerca del país. M’entusiasma col·laborar per atraure talent i desenvolupant empreses de tecnologia. Andorra és un microestat on es pot testejar adequadament aquest tipus d’accions.
–Com veu el Mora Banc a la LEB OR?
–Els veig molt bé, penso que el procés d’assimilació quan baixes de categoria és bastant difícil, per tant és fonamental adaptar–te immediatament, no pots perdre ni tres mesos en aclimatar-te a la nova situació, perquè és una divisió molt dura i no vol dir que per el fet d’haver estat a l’ACB automàticament l’any vinent tinguis opcions a estar–hi de nou. Crec que és un equip molt competitiu, que el que han d’intentar és quedar primers com sigui. De moment estan fent una bona temporada, però és complicat tornar a l’ACB, per això seria desitjable procurar ascendir per la via directa.
–Com es viu donar el salt del món de l’esport al dels negocis, i quines diferències ha trobat?
–Durant el meu període com a jugador ja tenia mentalitat emprenedora, perquè sempre he volgut fer més coses, anar evolucionant. Per exemple, si els pivots no tiraven de tres punts o no votaven, jo volia fer–ho o canviar posicions; una mica la inquietud de provar idees creatives i veure si funcionen. Ja mentre jugava em vaig muntar un sistema financer com una mena de planificació econòmica, perquè quan em retirés tot el que havia guanyat no ho perdés fent males inversions o malgastant. Em considerava com una empresa o marca personal. D’altra banda, no vaig deixar mai de seguir estudiant, des de petit m’encantaven els ordinadors, la programació i la informàtica. A mitjans dels 80 pràcticament no hi havia computadores, van arribar els primers Spectrum a finals dels 90, que és quan començo a fer programació, i els meus propis programes, sobretot d´estadístiques de bàsquet i posteriorment de planificació financera. De manera que en el meu cap aleshores ja rondava com muntaria empreses. Això em va ajudar molt, perquè quan et retires no suposa un sotrac tan gran, i ràpidament tens capacitat per habituar–te a la nova realitat.
–A què es dedica la seva empresa Global Sports Advisors?
–Aquesta va ser la primera companyia que vaig fundar amb altres socis. Es tractava d’una empresa de representació de jugadors de futbol i de bàsquet on el meu rol consistia en portar el tema de la gestió de la imatge dels esportistes i els contractes derivats d’aquests assumptes. És en aquesta etapa quan començo també a incorporar la part d’assessorament financer i de màrqueting. En paral·lel, en els meus últims anys com a jugador es va produir l’esclat de la bombolla tecnològica de les .com i un banc em va fer perdre molts diners per culpa d’aquesta conjuntura. És quan decideixo, justament un any després de deixar el bàsquet, estudiar durant dos anys anàlisi financera i renda variable per anar a negociar amb aquesta entitat i recuperar els diners. Gràcies a aquesta maniobra no sé si per sort o per encert vaig poder recuperar tot el que havia perdut. Aquest banc, que era petit, va ser absorbit per un altre molt gran que es diu UBS i aquest em va fitxar per crear un departament d’esports & entertainment, i així és com vaig introduir–me en el sector de la banca privada.
–Per tant, la seva trajectòria a la banca privada s’inicia per un fet desafortunat?
–Sí, com he explicat gràcies a un context complicat que em va fer perdre molts diners. Aquest fet es va convertir en quelcom positiu, en una oportunitat, perquè em va obligar a formar–me en temes financers, el que em va permetre recuperar el capital i em va obrir les portes a debutar en un nou entorn laboral. Per tant, els primers anys fora de les pistes compaginava la feina al banc UBS amb la de Global Sports Advisors i també donava conferències sobre temes de lideratge i d’equips d’alt rendiment. És precisament arran d’una d’aquestes xerrades que vaig realitzar amb el Banc Sabadell una operació boníssima que vam fer amb Global Sports Advisors: vaig portar tota la negociació de Leo Messi com a imatge del Banc Sabadell, quan l’entitat decideix contractar–me per muntar el departament d’esports & entertainment en el qual estic del 2007 fins el 2011.
–És soci i fundador d’startups tecnològiques. Perquè creu que són una bona inversió de futur?
–Quan marxo del Banc Sabadell decideixo amb altres tres socis fundar una companyia que es diu Lánzame Capital. Es tracta d’una organització que es dedica a la inversió amb startups. Aquí és on començo a aprendre com fer valoracions d’startups, primer, amb mentalitat d’inversor, però després se’m desperta també el cuquet d’emprenedor; és a dir, de crear–les jo mateix. L’esfera de les startups implica inversió en capital risc, és a dir, són inversions d’altíssim risc en les quals saps que de 10 iniciatives a les quals puguis destinar diners, 8 desapareixeran, una es quedarà igual i una altra serà la que pot anar molt bé, i que hauràs de compensar la resta d’inversions fallides. Com a persona que aporta el capital per aquests projectes, el que busques es rodejar–te del millor equip d’emprenedors, tenir molt clar si el producte que tenen és bo, si existeix un avantatge competitiu, i tota una sèrie de barems que s’han de tenir en compte a l’hora d’analitzar per quins projectes apostar. En aquest sentit, Andorra és un indret perfecte per poder testejar aquest tipus d’empreses. És com un laboratori de proves, i per aquest motiu estic aquí.
Sempre he intentat anticipar–me i tenir una visió global de les coses. Quan no existia internet jo ja em connectava a Telnet per baixar–me dades. La gent encara no sabia ni què era; quan van aparèixer les criptomonedes al 2012, ningú s’’assabentava de res, però l’interessant és avançar–se, aprendre sobre la matèria i estar en els llocs més desenvolupats del món com els Estats Units, Àsia, o on la societat té una mentalitat oberta i emprenedora per dur a terme propostes diferents.
Actualment, al Principat estic assessorant al Govern a traves d’ARI (Andorra Recerca i innovació), on estic ajudant a fer projectes d’innovació al territori com a director de desenvolupament de negoci d’aquesta unitat. També col·laboro amb Andorra Business, que és un àrea de Govern destinada a atraure talent al país, que està molt bé, perquè em permet romandre en contacte amb tota la gent que va arribant i donar–los suport en tot el que podem, perquè s’integrin i es quedin. Per últim, tinc la meva pròpia empresa, que es diu Dekaland (deka vol dir deu en grec) i and (la terra d’Andorra). És una consultora empresarial, la qual també utilitzo com a vehicle o satèl·lit per la inversió en startups.
–Quines són aquestes companyies?
–Sempre intento que les companyies que estic assessorant tinguin relació amb l’esport, la salut, la tecnologia i les finances. Dit això, actualment estic involucrat en projectes com Miobio, que a través d’uns logaritmes confecciona dietes personalitzades per esportistes d’elit de la mà dels seus nutricionistes i metges, de tal manera que automatitzem el que han de menjar durant tota la temporada; i ja estem treballem amb molts clubs de primera divisió de futbol a Espanya, per exemple. Dewocracy és una empresa SAAS que el que fa és ajudar a les organitzacions en la seva transició o pas al treball híbrid entre presencial i el teletreball. És un software que gestiona com treure màxima rendibilitat a les oficines quan no estan 100% ocupades al dia, i elements d’aquest tipus. Aquesta idea ja l’estàvem desenvolupant abans de la Covid, i el que va fer la pandèmia va ser accelerar el procés i millorar la situació per la seva implantació. Movn és del perfil move to earn, que vol dir moure’s per guanyar, i per tant et premia quan més exercici fas. És com una mega app o com un Apple Store d’apps d’esport. La manera més efectiva de poder ajudar a una startup és que tu estiguis dins i involucrat, perquè vaig descobrir que com a inversor poses diners a una iniciativa i reses perquè vagi bé, però si m’implico, almenys sé que per mi no quedarà que funcioni i tiri endavant. En canvi, hi ha d’altres en les quals només inverteixo, perquè hi confio, m’encanten els equips que tenen, com per exemple MediQuo.
M’arriben moltes propostes i d’aquestes intento donar assessorament i suport a la majoria, perquè empatitzo amb la il·lusió i les ganes de l’emprenedor, però tan sols m’involucro en aquells projectes que considero que poden ser súper bons.
–És membre de vàries associacions i institucions relacionades amb aquest sector. Quines són i quina és la seva funció en aquestes?
–Soc membre de l’associació AndBlockchain; també formo part d’Startup Grind, Google for Startups (comunitat d’emprenedors amb seu a Silicon Valley) i vicepresident del Panathlon
Internacional (organització que promou els valors de l’olimpisme).
–Ha escrit diversos llibres sobre autoajuda, coaching, màrqueting digital i finances. Quin és el que més recomanaria i per què?
–Sí, he escrit La cancha de la vida, Lideratge i reputació, Zen 305, Economia pràctica per ser feliç, L’Alquímia de la prosperitat i 13 cistelles per guanyar en els negocis digitals. Potser el primer és al que li tinc més afecte, perquè és amb el qual em vaig iniciar, però el més venut és L’alquímia de la prosperitat. De tota manera depèn de l’interès que tingui cada persona, li pot agradar més un o un altre. Sigui com sigui, escriure és una activitat que m’apassiona, ja que em resulta terapèutica. Sempre observo molt i prenc notes durant els meus viatges, i en diferents estones que tinc, després en faig un recull, ordeno les idees i acaben sortint els llibres.
–Té previst algun projecte en especial per aquest 2023?
–Que totes les companyies en les quals estic involucrat vagin creixent i millorant. D’altra banda, que la meva implicació amb el país pugui contribuir al màxim perquè Andorra sigui un lloc molt atractiu, perquè tothom que desitgi emprendre es plantegi venir cap aquí. Es respira aire pur, hi ha molta seguretat, no es percep crispació entre la població per la qual cosa es viu amb molta tranquil·litat, la fiscalitat és molt competitiva comparada amb altres estats. Personalment hi tinc molts coneguts, està a prop de Barcelona que per vincles familiars em queda a la vora, i jo que he tingut la possibilitat de viatjar a molts països puc afirmar que el Principat és un bon enclavament per viure.
–El 2 d´abril se celebren eleccions generals al Principat. Pot votar?
–La veritat és que escolto bastants comentaris. Aquí com a tot arreu hi ha aspectes a millorar, com per exemple la problemàtica del habitatge. La meva opinió és que hi hagi qui hi hagi, se suposa que es mantindrà una certa continuïtat. El que Andorra ha de tenir molt clar és quin és el seu model de futur com a país; considero que s’estan assentant unes bones bases dels que hi han ara, però tan sols és una percepció com a espectador que soc, ja que evidentment soc resident, però no puc votar. No estic gens ficat en política, de fet no m’entusiasma, però sí que des del departament on estic estem intentant que l’estat faci aquest canvi de xip i que sigui un orgull per als andorrans i atractiu per als possibles interessats en instal·lar–se aquí.
–En la seva faceta més intima o personal, què ha significat la família per vostè i ser pare?
–Tot, ho ha estat absolutament tot, al final l’objectiu a la vida és ser feliç i el pilar principal per aconseguir–ho és la família. Em vaig casar súper jove, amb 22 anys; el meu primer fill va néixer quan en tenia 25, que vam quedar Campions d’Europa amb la Penya, i als 27 vaig tenir la meva filla. Molta gent em deia que anava molt ràpid, però mai he tingut aquesta sensació, era el ritme que tocava, perquè amb 35 anys em vaig retirar. Ara soc un pare jove, gaudint d’una segona vida. No es pot demanar més.
