Em defineixo, per dir-ho ràpid, com una persona oberta des del punt de vista econòmic —la majoria de qui em coneix saben que crec en els mercats, en la iniciativa privada i en la responsabilitat individual i poca gent sap que vaig fer economia com a segona carrera a la UB tot i que no vaig acabar-la per motius personals— però també crec que no tot hauria d’estar exposat a la lògica de la inversió i l’especulació.
Hi ha béns bàsics —habitatge, educació i salut— que haurien de tenir mecanismes de protecció per evitar que es converteixin en actius purament financers, si volem garantir un veritable estat de benestar.
L’habitatge no és una simple mercaderia. És l’espai on creix la família, on es construeix comunitat, on les persones grans troben seguretat i on els infants fan les seves primeres experiències de vida. Quan l’habitatge passa a ser principalment un actiu d’inversió —amb fons globals, empreses especulatives i plataformes de lloguer massiu— es produeixen efectes socials profunds que van molt més enllà del preu del metre quadrat.
A Andorra ja ho vivim: menys naixements: la inestabilitat i l’augment dels costos residencials fan que moltes parelles retardin o renunciïn a tenir fills. Menys consum interior: quan la major part de la renda es destina a pagar habitatge, queda menys marge per a comerç local, cultura, oci o estalvi. Tenir menys mobilitat laboral: el cost d’un trasllat pot fer impossible acceptar una oferta millor en una altra zona, menys estalvi i inversió productiva: la riquesa es concentra en la pedra, i no en la innovació o l’activitat econòmica real.
La conseqüència final és una economia menys dinàmica i una societat més fràgil.
Viena és un dels millors exemples que existeixen de com una ciutat pot garantir habitatge assequible i de qualitat sense renunciar al progrés econòmic.
A la capital austríaca, més del 60% dels habitants viuen en habitatges públics o cooperatius. La ciutat és propietària de bona part del parc immobiliari i en regula els preus, cosa que manté la pressió sobre el mercat privat. El resultat és una ciutat viva, diversa, amb barris mixtos i sense grans desequilibris socials.
Aquest sistema no és caritat, és política urbana intel·ligent. Els lloguers són assequibles, la gent pot estalviar, consumir i formar famílies, i l’economia local ho nota. El model vienès mostra que es pot combinar planificació pública amb mercat, però sense deixar que l’habitatge sigui objecte d’especulació desenfrenada. És important mencionar, que el fet de tenir habitatge públic fa que es redueixi al mateix temps la despesa en ajudes per l’habitatge (recordo que el pressupost d’ajudes s’ha duplicat en els darrers cinc anys). Al llarg termini, és un estalvi pressupostari.
Altres països també ofereixen bones pràctiques: Finlàndia, amb el seu programa Housing First, ha aconseguit reduir dràsticament els sensesostre garantint primer un habitatge digne i després el suport social necessari. L’experiència demostra que assegurar un sostre estable és la base de qualsevol altra política social.
Dir que certs béns no haurien de ser objecte d’especulació no és anar contra el mercat, és reconèixer que hi ha externalitats socials i costos que el mercat ignora.
L’habitatge, la salut i l’educació generen beneficis col·lectius que transcendeixen l’individu: ciutadans més sans, més formats i més segurs contribueixen a una economia més estable i competitiva. És per això que necessiten regles, planificació i una presència pública decidida.
És interessant també relacionar qualitat de vida amb seguretat: sense entrar en molt detall, una població més pròspera, implica més seguretat i menys delictes potencials.
La intervenció no ha de ser dogmàtica, sinó pragmàtica: parc públic i cooperatiu, fiscalitat sobre l’especulació, incentius a models sense ànim de lucre, bancs de sòl comunals o nacionals i mesures per estabilitzar els lloguers. Això no elimina el mercat; simplement en defineix els límits perquè funcioni per a tothom.
La salut i l’educació comparteixen amb l’habitatge el seu caràcter de béns essencials. Quan es deixen en mans exclusivament privades, els resultats poden ser paradoxals.
Als Estats Units, per exemple, s’inverteixen més diners per càpita en salut que en cap altre país, però l’esperança de vida és inferior a la d’altres països amb sanitat pública universal. El problema no és la despesa, sinó el model: un sistema que converteix la salut en negoci no maximitza el benestar, sinó els marges de benefici.
Amb l’educació passa el mateix. Una societat que permet que la formació de qualitat depengui del poder adquisitiu està destruint el seu propi futur. Sense igualtat d’oportunitats, es redueix el potencial col·lectiu i es reforcen els cicles de desigualtat.
Quan afirmo que hi ha coses que no haurien d’estar sotmeses a la lògica de l’especulació, no estic defensant menys llibertat econòmica, sinó més sentit comú col·lectiu. L’habitatge, la salut i l’educació són condicions prèvies perquè la resta de la societat pugui prosperar. Sense accés digne a aquests pilars, tot l’edifici del benestar s’ensorra.
Quan l’habitatge s’encareix i absorbeix la major part del sou, la gent retalla en tot: en consum, en viatges, en estalvi, fins i tot en projectes vitals. Això no és sostenible a llarg termini ni per a l’economia ni per a la cohesió social. Les ciutats i països que han sabut intervenir amb intel·ligència —com Viena o Finlàndia— demostren que regular no és dogmatitzar, sinó garantir que el mercat serveixi la societat, i no a l’inrevés.
Per això, quan algú em diu que aquestes idees “sonen comunistes”, somric. Perquè, en realitat, el que defenso no és ideologia, sinó eficiència i estat de benestar. Hi ha coses amb les quals es pot fer negoci, i d’altres amb les quals no s’hauria de fer negoci, perquè d’elles depèn la qualitat de vida i el futur del nostre país. I si permetem que l’habitatge, la salut o l’educació es converteixin exclusivament en mercaderia, acabarem venent el nostre propi futur, com ja està passant.
