Imaginem per un moment una situació impossible (perdoneu, indepes) però il·lustrativa: que una Catalunya independent ocupés Andorra. Un estat que existeix des de fa segles, un dels més antics d’Europa, amb institucions i una identitat pròpia reconeguda. Suposem que, amb el pas del temps, Catalunya anés colonitzant IL·LEGALMENT a poc a poc el territori andorrà, establint colònies, desplaçant la població i restringint la seva llibertat.
Després d’anys de resistència, només quedés un racó del país lliure, posem per cas el Pas de la Casa. Allà, tancats, sense sortida i amb bloquejos constants, els andorrans intentarien mantenir la seva dignitat i identitat, mentre la comunitat internacional miraria cap a una altra banda. Ningú no defensaria el dret històric d’Andorra a existir plenament.
Aquesta situació pot semblar absurda, però és exactament el que passa amb Palestina. Palestina existia abans que es fundés l’Estat d’Israel, i amb el pas de les dècades ha anat perdent territori, llibertats i vides. Gaza és avui un Pas de la Casa immensament castigat, aïllat i bombardejat, on la gent sobreviu més que viu. Cisjordània és un país esquarterat per colònies i murs.
Sovint es diu que “tot va començar el 7 d’octubre”. Però la realitat és molt diferent: abans d’aquella data ja s’havien comptabilitzat prop de 100.000 palestins morts a conseqüència de l’ocupació il·legal i la repressió israeliana. El dolor i la injustícia venen de molt abans, encara que els mitjans només posin el focus en un sol episodi.
Davant de tanta ignorància i inacció internacional, és lògic pensar que, en una situació com la d’Andorra ocupada, també acabaria sorgint una organització armada pròpia. Alguna cosa semblant al que ha passat amb Hamàs a Palestina. Ara bé, cal ser clars: les seves accions del 7/10 són injustificables. I a més, no podem obviar que Hamàs ha estat, en part, finançat i tolerat per Israel, que l’ha utilitzat per dividir i debilitar el moviment palestí. Això no eximeix les seves responsabilitats, però ajuda a entendre la complexitat de la tragèdia.
I davant de tot això, encara resulta més inacceptable veure com líders mundials proposen “plans de pau” que ignoren completament la veu palestina. L’exemple més clar és el de Trump, que va presentar un projecte de solució negociat només entre els Estats Units i Israel, sense tenir en compte el poble ocupat i massacrat. Parlar de pau sense Palestina no només és injust: és una burla a totes les víctimes i una legitimació del genocidi.
Quan mirem la realitat palestina, sovint la veiem com un conflicte “complicat” i llunyà. Però si ens hi aproximem amb la metàfora d’Andorra, un país que coneixem i estimem, potser podem entendre millor la magnitud de la injustícia.
No es tracta de prendre partit per una religió o una ideologia, sinó de defensar un principi fonamental: els pobles tenen dret a viure lliures, a preservar la seva identitat i a no ser víctimes d’una ocupació.
Si ens indignaria veure Andorra sotmesa i arraconada, per què no ens indignem amb Palestina? Per què alguns s’indignen amb la flotilla que literalment porten ajuda humanitària als palestins? Per què no us indigneu amb la fam provocada a propòsit per Israel? .
