El periodisme, com tantes altres professions, és sovint observat amb una barreja d’admiració i recel. Admiració perquè ofereix informació, testimonis i històries que ajuden a entendre el món. Recel perquè la presència d’una càmera, d’un micròfon o d’una gravadora desperta en molts ciutadans incomoditat, desconfiança o, simplement, ganes de protagonisme. Però darrere de qualsevol imatge o crònica hi ha un treballador que, com qualsevol altre, intenta fer la seva feina en condicions. I és aquí on topem amb un problema de manca de respecte i consciència.
No són pocs els exemples en què, enmig d’una manifestació o d’un acte públic, els periodistes es veuen obligats a obrir pas entre crits i empentes, no tant per l’agitació de l’esdeveniment, sinó per la manca de consideració dels assistents. És habitual veure com es posen davant la càmera, es tapen els plans o s’interposen en una entrevista per dir la seva, sense adonar-se que aquell moment no és un joc ni un entreteniment: és la feina d’algú.
Aquesta actitud s’ha accentuat en els darrers anys amb l’efecte de les xarxes socials i la immediatesa de la viralitat. Molts ciutadans veuen en un directe televisiu l’oportunitat de ‘sortir a la tele’, encara que sigui per uns segons, saludant, fent gestos o llançant comentaris. Una pràctica que pot semblar inofensiva però que, en realitat, desbarata el treball periodístic i compromet la qualitat de la informació que rep l’espectador. El que per a uns és un acudit, per al periodista és un obstacle que pot traduir-se en un error en l’emissió, en una dada mal comunicada o en un minut d’or d’actualitat perdut.
La situació no és exclusiva del periodisme. Els treballadors de molts àmbits es troben amb la manca de respecte dels ciutadans: conductors d’autobús que reben improperis per un retard inevitable, cambrers que han d’encaixar males formes per un plat que triga uns minuts més, policies que són insultats per fer complir normes bàsiques de convivència. Però en el cas dels periodistes, la particularitat és que el seu treball es desenvolupa a la vista de tothom. I això, que hauria de ser una eina de transparència, es converteix sovint en un camp obert a la interrupció constant.
No es tracta de blindar els professionals de la comunicació ni de reclamar una mena de reverència exagerada. Es tracta, simplement, d’educació i respecte. Igual com ningú entendria que es posés a parlar amb un metge en plena operació quirúrgica o que interrompés un mestre enmig d’una classe, tampoc té sentit molestar un periodista mentre està informant. El fet que la feina sigui a l’espai públic no la fa menys feina. La plaça, el carrer o l’avinguda es converteixen en una oficina improvisada, i el mínim que es pot demanar és no entorpir-la.
La responsabilitat també recau en les institucions i en els organitzadors d’actes, manifestacions o rodes de premsa. Sovint no hi ha els espais adequats perquè els mitjans puguin treballar correctament. Falta previsió per habilitar zones segures, passadissos de mobilitat o punts de connexió. Aquesta manca de logística afegeix pressió i fa que el periodista, a més de lluitar amb la immediatesa de la notícia, hagi de bregar amb l’hostilitat ambiental. Un doble repte que pot acabar desgastant el professional i perjudicant el producte final: la informació.
És cert que el periodisme també té una part de deure cívic. Els reporters són testimonis d’allò que passa i, en moltes ocasions, la seva presència incomoda perquè posa un mirall davant la realitat. Però incomoditat no hauria de ser sinònim de menyspreu. El dret a informar és també el dret de la ciutadania a estar informada, i cada vegada que es boicoteja un periodista s’està limitant, de retruc, aquest dret col·lectiu.
El respecte cap als treballadors del periodisme passa per entendre que darrere del micròfon hi ha una persona, i darrere d’aquella persona hi ha un servei públic. Quan es desqualifica, es molesta o es ridiculitza un reporter, no només s’ataca un professional concret: s’erosiona la qualitat democràtica que garanteix que tots tinguem accés a una informació lliure i plural.
El periodisme, com qualsevol altre ofici, necessita espais de treball segurs i unes mínimes condicions de respecte. L’educació ciutadana hauria de començar per reconèixer que els qui sostenen una càmera o un micròfon no busquen protagonisme ni molestar, sinó fer arribar històries, veus i fets a tota la societat. I si volem una societat millor informada, el primer pas és senzill: deixar-los treballar.
