L'opinió de:
Professora, investigadora i traductora

Paolo Veronese al Prado

Aquest cap de setmana passat, la meva escapada va anar a Almagro per veure una obra de teatre clàssica al Festival de teatre d’Almagro. Abans d’allotjar-me a l’hotel de Ciudad Real que havia reservat vaig aprofitar per anar a Madrid d’hora per visitar l’exposició temporal de Paolo Veronese al Museu del Prado.

Per tant, el Museu del Prado acull en aquesta ocasió una exposició excepcional dedicada a Paolo Veronese (1528–1588), un dels mestres més brillants del Renaixement venecià. Amb una selecció acurada de llenços provinents de col·leccions internacionals i del fons propi del museu, la mostra permet redescobrir l’esplendor colorista i la teatralitat barroca que defineixen l’obra del pintor.

La mostra reuneix més de seixanta obres que il·lustren les diferents etapes de la seva trajectòria, des dels primers encàrrecs de temàtica religiosa fins a les grans composicions al·legòriques i mitològiques que el van consagrar a la Sereníssima República de Venècia. Entre les peces destacades s’hi troba La família de Darius davant d’Alexandre el Gran, que pertany a la col·lecció permanent del Prado, així com préstecs excepcionals de la National Gallery de Londres, el Louvre i la Gemäldegalerie de Berlín.

L’exposició no només subratlla la mestria tècnica de Veronese, amb el seu ús virtuós del color i la llum, sinó que també posa l’accent en el context històric i social en què va desenvolupar la seva obra. Gràcies a un muntatge modern i didàctic, el visitant pot entendre com l’artista es va moure entre l’ortodòxia religiosa del seu temps i una fantasia escènica que fregava sovint el límit de l’acceptable, tal com ho demostra el famós episodi de la Inquisició veneciana que el va acusar d’irrespectuós en una representació de l’Últim Sopar.

Amb aquesta exposició, el Museu del Prado consolida la seva aposta per la pintura italiana del Cinquecento i ens ofereix l’oportunitat d’endinsar-nos en un univers pictòric ple de luxes, gestos teatrals i refinament estètic.

A mi les pintures que més m’han agradat, a banda de l’Adoració dels Reis Mags que és un quadre magnífic que m’hauria estat mirant una hora sencera, són les de tema mitològic i entre elles Adonis i Venus.

Segons la mitologia, Adonis era un jove d’una bellesa extraordinària, nascut de la unió incestuosa entre Mirra i el seu pare, el rei Cíniras. Quan Mirra va ser transformada en arbre per fugir de la vergonya, d’ella en va néixer Adonis.

Venus, deessa de l’amor i la bellesa, va veure el nadó i el va confiar a Persèfone perquè el criés. Però quan Adonis es va fer gran, totes dues deesses es van enamorar d’ell. La disputa entre Venus i Persèfone per la seva companyia va arribar fins a Zeus, que va decretar que Adonis passaria una part de l’any amb cadascuna, i una tercera part lliure per decidir.

Venus i Adonis esdevenen amants. Malgrat els advertiments de la deessa perquè evités els perills, Adonis sent passió per la caça. Un dia, durant una cacera, és ferit mortalment per un senglar. Venus, desconsolada, corre a socórrer-lo, però arriba massa tard. La sang d’Adonis es barreja amb les llàgrimes de Venus i, segons la llegenda, d’aquella sang neixen les primeres anemones.

Aquesta història simbolitza el cicle de la vida i la mort, el desig i la pèrdua, i la fragilitat de la bellesa efímera.

Si teniu temps i voleu anar-hi, teniu temps fins al 21 de setembre. Jo us animo a fer-ho, perquè és impactant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Comparteix
Enquesta
Editorial

No et quedis sense el nostre exemplar en PDF

QualificAND

Inés Martí

Andorra Telecom reforça el seu compromís amb l’educació tecnològica a través de la robòtica.

SUBSCRIU-T'HI

De la redacció al teu dispositiu