El rumb que està prenent el nostre país aquests darrers temps m’ha portat a una reflexió sobre la situació que estem vivint. Andorra és avui més pobre que fa un any, amb una societat desempoderada, especialment a nivell econòmic, en què l’habitatge es manté com la principal preocupació de la ciutadania. El model de benestar, el qual hauria de servir de guia per assegurar un futur pròsper per a tothom, sembla haver perdut la direcció. El Govern presenta l’Acord d’associació amb la Unió Europea i la Llei Òmnibus com a grans esperances, però quines altres iniciatives de rellevància tindrà a l’horitzó?
El Projecte de llei per al creixement sostenible i el dret a l’habitatge ve a corregir les conseqüències de l’impost sobre la inversió estrangera en immobles. Si bé l’objectiu podia semblar positiu en un inici, al final ha acabat provocant l’efecte contrari: un increment generalitzat dels preus del mercat immobiliari i una ineficàcia per desincentivar les inversions estrangeres especulatives, la qual cosa ha impactat directament en el poder adquisitiu de moltes famílies, especialment aquelles que ja tenien dificultats per accedir a un habitatge digne.
Així doncs, la manca de control efectiu sobre aquestes inversions, sumada a la dificultat per gestionar correctament els preus de l’habitatge, no fa més que empènyer Andorra cap a una situació de desigualtat creixent, on cada cop més ciutadans i ciutadanes veuen com les seves perspectives de futur s’encongeixen. La població espera mesures ràpides i, sobretot, efectives, que assegurin el futur de les generacions que vindran. Serà finalment aquesta Llei Òmnibus la que acabarà redreçant el rumb?
