Avui en dia, el fenomen del true crime està en auge. Programes, podcasts, sèries i documentals inunden les nostres pantalles i dispositius, oferint una visió cada cop més detallada de casos criminals que, en molts casos, semblaven relegats a l’oblit. Aquests relats solen centrar-se en les històries de les víctimes i els seus familiars, les versions de la policia i fins i tot l’anàlisi de jutges i fiscals que van gestionar els judicis. No obstant això, hi ha un aspecte que rarament s’explora en profunditat: les víctimes silencioses del crim, la mateixa família de l’autor de l’assassinat.
Quan un crim de gran impacte arriba als mitjans de comunicació, l’enfocament principal sol ser la tragèdia de les víctimes directes i els seus éssers estimats. Els programes i documentals se centren en els detalls atrosses del crim, les històries personals de qui van patir la pèrdua i els esforços de les autoritats per portar el culpable davant la justícia. No obstant això, hi ha un grup que roman a l’ombra d’aquests relats: la família del perpetrador.
La família de l’autor d’un crim és sovint la víctima silenciosa en aquesta narrativa. Aquests individus enfronten una sèrie de desafiaments únics i dolorosos que mereixen una major atenció. En primer lloc, han de lidiar amb l’estigma i la vergonya associats amb el crim comesos per un ésser estimat. La notícia que un membre de la família ha perpetrat un acte atroç pot resultar devastadora, tant a escala personal com social. Aquesta família no només ha de suportar el dolor emocional de la tragèdia, sinó que també s’enfronta al rebuig i la condemna pública que sol acompanyar a aquests crims.
En l’àmbit pràctic, la vida d’aquests individus es veu alterada de manera dràstica. En molts casos, s’enfronten a la pèrdua del seu estatus social i professional, a més de lluitar amb les conseqüències financeres i emocionals de la situació. La pressió pública pot ser insuportable, i la família sovint es troba aïllada, sense el suport necessari per afrontar l’impacte de la tragèdia.
La societat tendeix a condemnar aquestes famílies de manera extremadament dura per alguna cosa que elles no han fet ni tenen cap culpa. En aquest context, qui els ajuda a continuar endavant? Com poden superar la vergonya o la deshonra de tenir una «taques» de tal envergadura a les seves vides? Com a societat, hauríem d’empatitzar amb aquestes famílies que, malgrat no ser responsables de l’acte atroç comès pel seu familiar, han de lidiar amb les seqüeles i l’estigma. No hem de fer que paguin justos per pecadors; en lloc d’això, hem d’oferir-los comprensió i suport perquè puguin recuperar la dignitat i continuar endavant.
