Arribem a l’article cinquantè del nostre Observatori de la Marca Andorra, just en un moment en què hem activat una embrionària proposta de Social Business Plan que amb tota humilitat té la noble expectativa d’ajudar a generar consciència sobre la necessitat de planificar a llarg termini respecte a l’esdevenir del nostre país i a més fer-ho comptant amb la inestimable col·laboració de tota la nostra ciutadania. Recordem la proposta de reflexió col·lectiva que ens feia el nostre Cap, i el valor que nosaltres li donàvem des de la perspectiva de l’empoderament real del ciutadà que, més enllà del paper tradicional de Govern i la resta d’institucions públiques i partits polítics del país, veiem clarament representat pel que el mateix Cap nomenava “societat civil”.
Tindrem ocasió d’aprofundir sobre aquest concepte de “societat civil” però ja d’entrada podem dir que la compon un col·lectiu heterogeni de ciutadans que com a mínim tenen el dret d’implicar-s’hi, en alguns casos gairebé un deure, i que abasta les institucions més diverses com ara sindicats, col·legis professionals, associacions empresarials, educatives, culturals o esportives, organitzacions no governamentals (ONG), entre d’altres. És a dir, de fet, pràcticament tothom s’hi pot integrar o com a mínim sentir-se’n representat. Una altra cosa és com coordinar i gestionar i extreure conclusions d’un col·lectiu tan ampli.
Avui ningú té gens ni mica de dubte que la societat andorrana està clarament angoixada per la incertesa que genera la qüestió de l’habitatge. Tanmateix, és un tema que ens bloqueja fins a tal punt que ens incapacita per mirar molt més enllà i ens inhabilita per participar de cap reflexió raonada sobre el nostre futur social i econòmic. Per tant, perquè la societat civil es pugui involucrar en ganes per fer aquesta projectada “reflexió col·lectiva” i ajudar a desenvolupar un SBP amb l’horitzó 2050, l’hem d’alleugerir d’aquesta càrrega emocional que suposa el tema “habitatge i poder adquisitiu”.
En conseqüència, cal que el treball de reflexió col·lectiva present comenci per un tema tan motivant com pot ser una planificació estratègica de la solució a la manca d’habitatge i als preus d’aquest. Estic segur que si ara preguntem a qualsevol de les institucions abans esmentades o dels membres que en formen part sobre la qüestió de l’habitatge, no només seran crítics i amb raó amb la clàssica falta de previsió institucional, sinó que poden contribuir a identificar necessitats i aportar solucions pràctiques en clau d’estratègia de present i de futur.
Imaginem que profitós seria acostar la realitat del problema en dades i xifres als ciutadans i com això podria ajudar a construir una opinió molt més empírica que, per una banda, permetés superar les crítiques gratuïtes i contribuís a combatre l’actual desafecció política, i que, per una altra banda, permetés passar a la recerca de solucions millor fonamentades i sobretot, amb el màxim consens possible.
En connexió amb l’oportunitat de trobar solucions, recentment s’ha conegut una iniciativa que proposava com a solució d’emergència pel tema habitatge que Govern invertís en la compra de petites cases prefabricades i fins i tot proposava la seva ubicació en terrenys de titularitat pública. A aquesta iniciativa, s’hi ha afegit algun Comú que ha vist en les construccions modulars prefabricades l’oportunitat de crear habitatges, especialment per a temporers. En general, Govern s’ha mostrat receptiu a tal iniciativa, quant temps enrere ni s’ho plantejava i de fet, continua prioritzant l’estratègia òmnibus, que és la seva principal aposta. I per què ara es veu amb bons ulls? És política, més d’un m’entendrà i sincerament no mereix cap més comentari.
És cert què tal iniciativa, encara que incomplerta, inconsistent i indefinida, no deixa de generar certa esperança que per fi se’ns comenci a entendre a aquells que ja fa anys -i no pocs- anem proposant el desenvolupament d’una estratègia de país basada en la identificació de les necessitats reals d’habitatge, de present i de futur, en la identificació de terreny públic a totes les parròquies i en la planificació, disseny i construcció d’habitatges prefabricats, que estalviarien temps i diners, i permetrien posar a disposició dels ciutadans una llar en unes condicions coincidents amb el seu poder adquisitiu.
Podríem entrar en tota mena de detalls, com ja hem fet en el passat, i explicar que Andorra té una oportunitat històrica de demostrar al món que capaços som de resoldre de forma sostenible i eficient el problema de l’habitatge de la nostra població, superant els estigmes de l’“habitatge social” per posar a disposició de les nostres unitats de vida digníssimes amb totes les prestacions i comoditats, però aquí el més important és que les meves ja famoses ARE’s o Àrees Residencials Estratègiques, es puguin arribar a posar damunt una taula de debat i negociació amb la més transversal representació de la societat civil, entesa com abans descrivíem, i que de tot plegat en derivi una estratègia encaminada a resoldre la qüestió de l’habitatge d’una vegada i per totes.
I tal com deia un partit polític aquests dies, em puc imaginar un ARE als antics terrenys d’Ordino de titularitat pública on s’hi havia d’instal·lar Grifols, encara que l’ARE que jo tinc al cap va més enllà del que ens expliquen amb aquesta iniciativa embrionària.
Ben segur en continuarem parlant i acabarem entrant a fons en tot allò que un ARE podria representar. Del que es tractava en aquest article era només de posar en evidència que de la reflexió col·lectiva, que esperem que s’impulsi aviat, i de la implicació de la societat civil, en pot sortir la solució a un problema concret, i també una planificació estratègica de país a 25 anys vista. D’aquí la grandesa del diàleg que es proposa i l’esperança que no quedi només en un clàssic missatge de Cap d’Any!
