Parlar de violència vicària és parlar d’una de les formes més cruels i devastadores de violència de gènere. Aquesta mena de violència es caracteritza per l’ús dels fills i filles com a eines per infligir dolor a l’altre progenitor, generalment a la mare. Dit així, sona dur i cruel, i ho és. És una realitat esgarrifosa que, tot i ser present, encara no rep la difusió i l’atenció que mereix.
A Andorra, actualment tenim registrats 142 casos de violència de gènere, en els quals hi ha un alt nombre de casos en què hi ha violència vicària. Aquestes xifres, que ja de per si són alarmants, representen només la punta de l’iceberg d’un problema molt més profund i sovint silenciat. Tot i desconèixer els detalls concrets d’aquests casos, una cosa és clara: el dolor que pateixen les víctimes, especialment els més petits, és incommensurable.
Quan una parella o matrimoni es dissol en condicions difícils, els infants esdevenen els més vulnerables. A més, quan un dels cònjuges no aconsegueix mantenir el control sobre l’altre, recorre a fer mal allà on sap que pot fer més dany: els fills. La lògica perversa d’aquest acte és esfereïdora: «Tu m’has destrossat la vida, jo et prendré el més preuat que tens».
Però, què fa la justícia per evitar que aquestes tragèdies passin? La veritat és que la justícia es troba sovint amb les mans lligades si no hi ha una denúncia prèvia. Així i tot, quan hi ha signes d’alarma, és imprescindible que es bolqui al 100% en la protecció del menor. Malauradament, això no sempre succeeix a temps, i casos com el d’Antonio Gimeno n’és una trista prova.
Antonio Gimeno no va poder suportar que Beatriz, la seva parella de tota la vida, refés la seva vida. Tot i que ella mai li va impedir veure les seves filles, l’Olivia i l’Anna, ni tan sols després de patir agressions físiques davant d’elles, ell va decidir prendre una venjança cruel. Beatriz sempre va creure que Antonio era un bon pare, però aquesta confiança li va costar la vida de les seves filles. Olivia i Anna van ser assassinades, ofegades i llençades al mar per evitar que la seva mare les pogués recuperar, ni tan sols per donar-los una sepultura digna.
Aquest cas posa en evidència la necessitat d’una acció més contundent i eficaç per part de les autoritats i la societat en general. La violència vicària no és un problema aïllat; és una realitat que exigeix una resposta urgent i decidida.
En definitiva, parlar de violència vicària és parlar de l’Olivia i l’Anna, és parlar de Cristian (assassinat pel seu pare a Linares), és parlar d’Hiba i Adam (assassinats pel seu pare a Conca), és parlar de Ruth i José (assassinats per José Bretón), és parlar de milers de nens més que la pateixen i l’han patit. La llista és llarga.
Cal que, com a societat, treballem per prevenir aquestes situacions, oferint suport a les víctimes i assegurant que els menors estiguin protegits davant qualsevol indici de perill. Només així podrem evitar que es repeteixin tragèdies com la d’Olivia, Anna i milers de víctimes més, i donar un futur més segur als nostres infants.
