- LA LLEI TÉ UN GRAU DE COMPLIMENT MOLT LLUNY DELS OBJECTIUS INICIALS
EDITORIAL // L’opinió del diari només s’expressa als editorials.
Massa sovint la societat s’oblida dels col.lectius que necessiten una atenció especial, com són els discapacitats. Hi ha iniciatives en marxa, com ara les jornades Posa’t al meu lloc, que tenen com a objectiu aconseguir una integració social i la participació activa de les persones amb discapacitat en la vida comunitària. Es tracta de fomentar la solidaritat entre els infants a les escoles, amb familiars o amics que pateixin alguna mancança física. El 2003 va ser l’any dedicat a les discapacitats i va ser el tret de sortida de les jornades de sensibilització dirigides als infants. Des de l’Associació de Minusvàlids i Disminuïts d’Andorra (Amida) es recorda que hi ha un percentatge important de la població que són persones grans i un altre 15% són discapacitats, i s’anima les corporacions locals a fer un esforç perquè aquests col.lectius puguin accedir fàcilment a tots els llocs. Actualment hi ha coincidència en el fet que molts aspectes de la Llei d’accessibilitat no es compleixen, però cada vegada hi ha més consciència i voluntat de millorar l’accessibilitat tant per part dels comuns com del Govern, i també del sector privat.
El text va complir 15 anys el mes passat, una dècada i mitjà que suposa un temps més que suficient per a la seva aplicació. No ha estat així, ni per part de les institucions públiques, ni del sector privat, i queda molt per conscienciar a la ciutadania. Qualsevol observador es pot adonar encara de les dificultats que pateixen les persones amb mobilitat reduïda: places d’aparcament reservades ocupades per qualsevol conductor sense escrúpols, accessos a edificis inadequats, semàfors no aptes per a persones invidents, transport públic poc preparat… D’exemples, n’hi ha molts. Parlar ara d’un nou text legislatiu pot resultar sorprenent, però si s’analitza adequadament segurament, 15 anys després del primer redactat, hi ha molts aspectes que es poden millorar. La preocupació hauria de ser un altra, com és el grau de compliment de la llei actual o d’una altra de més nova. S’ha avançat molt poc, i aquí cal assenyalar les administracions, que han de ser-ne les garants. Les barreres arquitectòniques continuen presents en molts racons urbans i la necessitat de revisar la llei és evident.
Per la seva banda, les autoritats haurien de ser molt més estrictes. Només d’aquesta manera s’aconseguirà un apropament als objectius d’una llei que va generar moltes expectatives, però que amb el pas del temps ha acabat amb decepció. S’ha millorat, no es pot negar, però es partia de zero i encara ara no es pot parlar d’aprovat en una matèria que ha de preocupar els polítics i els ciutadans.
