Cada dia té el seu afany: hi ha dies bons, dies dolents i dies com l’últim divendres d’abril que es diria sortit de la boca de Cassandra, la princesa troiana que augurava totes les desgràcies. Va clarejar amb la notícia que el Rei havia tornat a ser operat d’urgència del mateix maluc en la qual fa una setmana li havien implantat una pròtesi després de l’ensopegada de la cacera de Botswana. Mala sort la del senyor Joan Carles en els últims temps. Tan dolenta com la que, sense horitzó d’esperança, flagel·la a milions d’espanyols que no troben feina: 5.639.500, segons l’última EPA. Tres-cents i escaig mil en el primer trimestre de l’any i pujant. És aviat per parlar del fracàs de la reforma laboral dictada pel Govern (tot just fa un mes en vigor), però el panorama no és gens favorable. En realitat, és molt pessimista. Com les càbales sobre el resultat de la reforma del sistema bancari que travessa per un moment que frega el que Gramsci establia com a llindar de la tragèdia: el vell es resisteix a morir (les caixes) i el nou (els bancs del tot sanejats) no acaben de néixer. No crec que els analistes de Standard & Poors siguin lectors del teòric marxista italià, però és el que han vingut a dir en fer-nos la feina de rebaixar la qualificació de solvència d’Espanya deixant-la a només tres graons per sobre dels bons escombraries.
Per si alguna cosa faltava, el divendres es despertava amb les portades dels diaris reflectint el neguit de les associacions de víctimes del terrorisme davant el inopinat canvi de la política penitenciària. Diu Mariano Rajoy que el Govern no ha canviat la seva política antiterrorista. Si no ha canviat –es pregunta el personal– ¿a què ve l’anunci, en boca del ministre de l’Interior, d’un nou pla de reinserció? ¿Serà un globus sonda perquè es parli dels etarres en lloc parlar de l’atur que –tot i la reforma laboral– va camí d’assolir la inacceptable xifra de sis milions de desocupats? Qui sap, quan un divendres surt negre, hi cap tot.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
