De vegades em sorprèn aquella sensació estranya de que alguna cosa se m’escapa i la percepció de que quelcom no rutlla com ho hauria de fer. Aquesta impressió la retrobo quan em falten elements de judici per reflexionar com cal sobre un situació determinada. Bàsicament sóc com tothom, la manca d’informació a l’hora d’avaluar i sospesar algun esdeveniment que m’afecta em produeix inquietud i desassossec. Aquesta sensació l’hem compartida molts ciutadans des de l’inici de l’afer BPA; públicament o privadament els comentaris majoritaris han estat sobre la manca d’informació i la comunicació fallida, agreujada encara més pel fet que quan arribava venia de fronteres enllà.
Després d’opinions i comentaris contraposats –quan no contradictoris–, tant per part dels amics i protegits del partit majoritari com per part de satèl·lits i seguidors dels partits de l’oposició, ens hem assabentat que aquest tema –tal i com molts sospitàvem– cuejava des d’abans de les eleccions i que, tot i tractar-se d’un avís informal i confidencial, n’estaven assabentats abans del 9-M no solament els membres del Govern sinó també els caps dels partits de l’oposició, els organismes implicats i els Coprínceps, tot i que es va amagar a la ciutadania per no causar alarmes innecessàries i es va deixar que els esdeveniments parlessin per sí sols.
Els polítics fan sovint una crida a la maduresa política de la ciutadania, òbviament de forma prioritària en les campanyes electorals o en situacions de crisi; també entre polítics s’interpel·len i s’exigeixen maduresa política, sobretot a l’hora de demostrar capacitat de pactes o d’acceptar mesures impopulars. Tot això ho hem viscut darrerament de forma més viva, quan ens hem adonat que les mentides per omissió resultaven molt més saludables que qualsevol espurna de transparència informativa. Si maduresa ciutadana vol dir assumir que les promeses electorals i els programes polítics són declaracions d’intencions, que el bon govern no implica ni transparència ni informació veraç, sinó que per governar és àmpliament suficient una gestió raonable i que no cal exigir responsabilitats més enllà, llavors està clar que la societat andorrana gaudeix d’una gran maduresa.
Paral·lelament, però, cada cop som més els ciutadans que compartim una concepció molt desil·lusionant i fins i tot un pel cínica d’allò que ens envolta, i molt concretament del món polític. Encara que totes les teories democràtiques i els eslògans de les campanyes electorals ens ho repeteixin, el cert és que la política, tot i concernir tots els ciutadans, no és cosa de tots. La voluntat general expressada a les urnes, un cop passada pel sedàs de les majories o coalicions que arriben a governar, queden diluïdes i, el què és pitjor, queden reduïdes a la seva més mínima expressió. El tractat ‘L’art de la mentida política’ atribuït a Jonathan Swift evoca una pregunta cabdal: cal amagar la veritat al poble pel seu bé, enganyar-lo per la seva salvació? A casa nostra sembla que sí; queda clar que tenim els polítics que ens mereixem…
