Deia Nicolau Maquiavel, a les acaballes del segle XV, quan assessorava prínceps i senyors torbats per mantenir, quan no engrandir, les seves riqueses, dominis i influència, que havien d’evitar tot allò que els fes odiosos o menyspreats (especialment el segon); doncs aquestes qualitats fomentaran, amb certesa, les estratègies privades dirigides a despullar-los dels seus béns.
Odiós ho fa ser rapinyaire i usurpar els béns (o l’honor) dels altres. Menyspreat ho fa l’ésser voluble, pusil·lànime i irresolut. Totes aquestes actituds, doncs, han de ser evitades per conservar el poder. De la mateixa manera, un ha de procurar que en les seves accions es vegi grandesa, determinació i fermesa, així com mantenir el seu dictamen de forma irrevocable.
Bé. Això és l’única cosa acceptable que un pot aprendre si llegeix ‘El Príncep’ de Maquiavel. La resta d’actituds, ardits i comportaments proposats, simplement, no tenen pèrdua (per la seva obscenitat i baixesa). Però tornem al tema que ens porta.
Per què aquesta introducció? Molts em pregunten avui sobre la recent inestabilitat en els mercats, la caiguda dels bons, la borsa, etc… Em fan una crida a que els doni una explicació al que no entenen, com per exemple, la caiguda de tots els actius denominats en euros i no obstant això una pujada de l’euro.
No ho intentin. És un exercici inútil i no aconseguiran arribar a una argumentació vàlida.
Mirin. Explicava l’altre dia en una conferència, davant d’unes 120 persones desitjoses d’entendre aquest mercat, que els preus dels actius es formen avui al marge. Això significa que els preus els fixen el venedor i el comprador marginal. Una sola persona, amb una sola ordre, provocarà moviments insòlits (com el que estem veient aquests dies).
Per què? Senzill. El programa de compra d’actius d’alguns bancs centrals (QE) implica que aquests es converteixen en els principals compradors de títols. Si a més els programes de compres d’actius superen en volum al flux d’emissió, els banquers centrals se’ls han de treure de les mans als inversors. Posem com a exemple el Banc Central del Japó. Aquest organisme té en el seu poder ja més de la meitat dels bons de govern (en essència, se l’ha tret de les mans a l’inversor minorista, perquè aquest ja no vol un bo al 0%). L’altra meitat està majoritàriament en mans de companyies asseguradores i plans de pensions que no deixaran anar el paper perquè necessiten aquest flux (renda) per poder complir amb els seus passius.
Si el primer (BoJ) i els segons posseeixen entre tots dos el 90% del paper i no el deixen anar, pot venir un sol inversor (que encara tingui actius), posar una ordre i només trobarà un 10% de capacitat de resposta. Imaginin que aquest inversor es diu Bill Gross i que ha escrit un article titulat ‘El Bund, avui, és el curt que un desitja en tota la seva vida’, i va i posa (de forma coherent) una venda important de Bunds en el mercat (recordin que tots els títols estan en mans d’asseguradores holandeses i del BCE). Doncs, això. S’enfonsa per culpa d’un sol tipus.
Això és el que passa avui (i passarà) amb el QE. Els preus es fixen al marge (de tota lògica). Uns en diuen ‘flash crash’, i ja ha passat altres vegades amb diversos actius.
Però tornem a Maquiavel. El més valent de tots els que avui m’han escrit em comminava a que li indiqués si hem d’aprofitar aquests moviments per comprar actius en el mercat després de les recents caigudes. Aquí va la meva resposta a l’intrèpid banquer.
Draghi (que està fent el mateix que el Banc del Japó), com a bon italià i hàbil estrateg, coneix de ben segur dels ensenyaments de Maquiavel (doncs crec que a Goldman conformen l’ADN dels seus treballadors). Ell sap perfectament que en donar vida al seu QE (després d’anys de discussió), es va comprometre a que aquest seria efectiu en la seva raó de ser, que no era altra que mantenir el vigor i l’estabilitat dels mercats financers. Un escenari contrari significaria que el seu QE no funciona i que, per tant, ell seria una persona irresoluta.
En el convenciment que Mario vol evitar de totes totes semblar irresolut, m’inclinaria a pensar que no dubtarà a tornar a posar els mercats on ell creu que han d’estar (a dalt). Si no ho fa, a més d’irresolut corre el risc real de semblar voluble i pusil·lànime.
Irresolut, voluble i pusil·lànime serien les tres qualitats que el mercat li atribuiria (en la meva humil opinió) si es limita a contemplar el que està passant (bosses per sota. Just el contrari del que pretenia amb el seu flamant programa).
Irresolut, voluble i pusil·lànime, serien les tres qualitats que el fan a un menyspreat, i probablement desproveït de poder. Creuen vostès que Súper Mario vol que se li atribueixin aquestes qualitats? Ni parlar-ne.
Amb tota la cautela del món (doncs com ja he dit, els preus es fixen al marge), m’inclinaria a considerar que els moviments recents són fruit d’operacions al marge, i com a tal, una cosa marginal. Apostaria a un nou foc d’artilleria pesada en favor dels mercats. Cortesia de l’amic Mario. I no és que m’agradi especialment.
