El mercat interior europeu, també denominat mercat únic, fa possible que els ciutadans i les empreses puguin circular i efectuar operacions comercials lliurement en els 28 països de la Unió Europea (UE). Les pedres angulars del mercat únic són la lliure circulació de persones, béns, serveis i capitals, el conjunt es denomina col·lectivament les «quatre llibertats», consagrades en el Tractat de la UE. El mateix Tractat faculta les institucions de la UE per adoptar lleis (en forma de reglaments, directives i decisions) que prevalen sobre el dret nacional i són vinculants per a les autoritats nacionals.
Des de l’1 de gener de 1993, data en la qual el mercat únic va esdevenir una realitat, dels 12 estats membres de llavors s’ha passat als 28 països actuals. La Comissió Europea disposa de diversos instruments per garantir que el mercat únic funcioni correctament per a tothom. Fa 20 anys, els problemes es resolien sobretot aprovant nova legislació o emprenent accions legals contra els països de la Unió Europea. El plantejament actual és més ambiciós i pràctic, basat en una estreta cooperació entre la Comissió i els països de la UE, així com amb els ciutadans i les empreses, i se centra en el funcionament real del mercat únic.
Una vegada adoptada la nova legislació, les autoritats fan un seguiment de la seva aplicació. Per ser eficaços, les autoritats nacionals han d’estar connectades entre si a través de les fronteres i treballar juntes per així fer front a qualsevol problema que pogués sorgir. A cada etapa del cicle es recullen i avaluen observacions, de manera que els responsables polítics poden decidir si és necessària una nova legislació o si s’ha d’adaptar o derogar la legislació vigent. L’aplicació de les normes de la UE exigeix que siguin incorporades a la legislació nacional. Des de 1998, la Comissió qualifica els registres dels Estats membres sobre l’aplicació i el compliment de les normes del mercat únic mitjançant un «quadre d’indicadors del mercat interior».
Pel que fa a l’impost sobre el valor afegit, és important tenir en compte que l’IVA és un impost harmonitzat als estats membres de la UE, de manera que la legislació interna de cada un dels estats s’ha d’ajustar a les directives europees sobre la matèria, d’acord amb els principis del Dret de primacia i eficàcia directa de les normes comunitàries.
La norma comunitària durant anys va ser l’anomenada Sisena Directiva del Consell de 17 de maig de 1977 a matèria d’harmonització de les legislacions dels estats membres relatives als impostos sobre el volum de negocis. Sistema comú de l’IVA: Base imposable uniforme (Directiva 77/388/CEE).
Després de diverses modificacions d’aquesta Sisena Directiva comunitària de l’IVA, es va promulgar, a manera de refosa, la Directiva 2006/112/CE del Consell, de 28 de novembre de 2006, relativa al sistema comú de l’impost sobre el valor afegit, que es va convertir des de la data de la seva entrada en vigor l’1 de gener de 2007 a la norma bàsica comunitària de l’IVA. Cal fer notar, que aquesta Directiva europea també ha estat objecte de diverses modificacions; per exemple per la Directiva 2008/8/CE del Consell, de 12 de febrer de 2008, per la qual es modifica la Directiva 2006/112/CE pel que fa al lloc de la prestació de serveis, per la Directiva 2009/132/CE del Consell, de 19 d’octubre de 2009, que delimita l’àmbit d’aplicació de l’article 143, lletres b) ic), de la Directiva 2006/112/CE pel que fa a l’exempció de l’impost sobre el valor afegit d’algunes importacions definitives de béns i també per la Directiva 2010/45/UE de facturació.
Cal fer notar, que l’esmentada Directiva 2008/8/CE, de 12 de febrer de 2008 va introduir noves regles de localització aplicables als serveis de telecomunicacions, de radiodifusió i televisió i electrònics, prestats a destinataris que no tinguin la condició d’empresaris o professionals actuant com a tal, és a dir, als particulars o consumidors finals i que passen a gravar en el lloc on el destinatari estigui establert, tingui el seu domicili o residència habitual, independentment del lloc on estigui establert el prestador. Aquestes normes de localització van resultar aplicables des del 1 de gener del 2015.
Abans d’aquesta reforma legal, les prestacions de serveis electrònics a consumidors finals per part d’empresaris de la UE es gravaven al país del proveïdor, mentre que, si el prestador era un empresari establert fora de la UE, el servei es localitzava on estigués establert el destinatari. Com s’ha comentat, amb la nova regulació, vigent a partir de l’1 de gener de 2015, quan aquests serveis electrònics es prestin a una persona que no tingui la condició d’empresari o professional actuant com a tal (particulars o consumidors finals), passen a gravar en el lloc on el destinatari del servei es trobi establert, amb independència del lloc on radiqui o estigui establert el prestador dels serveis, és a dir, tant si el prestador del servei és un empresari establert a la UE com si està establert fora de aquesta.
Com a conseqüència d’aquesta modificació, per tant, els serveis de per via electrònica l’adquirent sigui un consumidor final s’entendran localitzats a Espanya (excepte Canàries) si és allà on està establert el consumidor final, de manera que, amb independència d’on estigui establert prestador, haurà de repercutir l’IVA segons el tipus espanyol i no el del país d’establiment del prestador.
Cal tenir en compte que recentment va ser aprovada la Directiva (UE) 2017/2455 del Consell, de 5 de desembre, per la qual es modifiquen la Directiva 2006/112/CE i la Directiva 2009/132/CE pel que fa a determinades obligacions respecte de l’IVA per a les prestacions de serveis i les vendes a distància de béns. Així mateix, cal tenir present, el Reglament (CE) nº 1798/2003 del Consell, de 7 d’octubre de 2003, relatiu a la cooperació administrativa en l’àmbit de l’impost sobre el valor afegit i pel qual es deroga el Reglament (CEE ) nº 218/92, que al seu torn va ser derogat i reemplaçat pel Reglament (UE) nº 904/2010 del Consell, de 7 d’octubre de 2010, relatiu a la cooperació administrativa i la lluita contra el frau en l’àmbit de l’impost sobre el valor afegit, i que va ser aplicable des de l’1 de gener de 2012, el Reglament d’Execució (UE) nº 282/2011 del Consell, de 15 de març de 2011, pel qual s’estableixen disposicions d’aplicació de la Directiva 2006 / 112 / CE relativa al sistema comú de l’impost sobre el valor afegit,
A més, tenim el Reglament (UE) nº 967/2012 del Consell, de 9 d’octubre de 2012, pel qual es modifica el Reglament d’Execució (UE) nº 282/2011 pel que fa als règims especials dels subjectes passius no establerts que prestin serveis de telecomunicacions, de radiodifusió i televisió, o per via electrònica a persones que no tinguin la condició de subjectes passius, el Reglament d’Execució (UE) nº 1042/2013 del Consell, de 7 d’octubre de 2013, pel qual es modifica el Reglament d’Execució (UE) nº 282/2011 pel que fa al lloc de realització de les prestacions de serveis.
Addicionalment, han estat aprovats el Reglament d’execució (UE) 2017/2459 del Consell, de 5 de desembre de 2017, pel qual es modifica el Reglament d’Execució (UE) nº 282/2011, pel qual s’estableixen disposicions d’aplicació de la Directiva 2006/112/CE relativa al sistema comú de l’IVA i el Reglament (UE) 2017/2454 del Consell, de 5 de desembre de 2017, pel qual es modifica el Reglament (UE) nº 904/2010 relatiu a la cooperació administrativa i la lluita contra el frau en l’àmbit de l’IVA.
