Observo amb un cert temor –possiblement per manca d’informació– una sèrie de moviments dedicats a unir els periodistes del país per fer un front comú en defensa de la professió. Res a dir, sinó tot el contrari. Sempre he cregut que la creació d’un Col.legi Oficial de Periodistes és important, si sabem fer un col.lectiu allunyat dels personalismes o del fals corporativisme. Però no és tasca fàcil, perquè correm el risc que algú vulgui vendre garsa per perdiu. Avís, per tant, a navegants: no vulgueu que les vostres guerres particulars passin a ser col.lectives, perquè no depèn exclusivament dels que acaronen la idea.
Davant dels dubtes amb qüestions de fons, acostumo a buscar referències en aquells que saben més que jo i gaudeixo de la seva experiència. En aquest cas, he acudit al periodista més professional, en el més ampli sentit de la paraula, dels escriptors de la Generació del 98:
Azorín. Un home al qual el temps li va imposar la necessitat de ser periodista. Seves són aquestes manifestacions. “Que vinguin els bàrbars i arrasin amb tot, amb la doble vara de medir, la hipocresia, la injustícia, que arrasin amb la mentida o la veritat prefabricada, la falsedat en l’art i la covardia en l’home”.
Aquesta és la feina del periodista i s’ha de fer amb tots i no únicament amb la clientela contrària. Cal ser anarquistes literaris. La millor manera de mostrar el nostre amor i respecte al país es troba precisament en els nostres escrits. Però per aquesta patriotisme és necessari conèixer el país, el de tots i no el d’uns quants, i obrir els ulls a les seves realitats autèntiques i no inventades. Fa massa temps que practiquem un diàleg per a obtusos –¿Recorden aquell vell còmic?– en el que tot roda sobre l’intranscendent deixant de banda el que importa. El mateix respecte que tenim en un ideal nostre l’hem de professar pel contrari.
Periodista. jarosell@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
