- Foto: EL PERIÒDIC
Difícil d’oblidar una topada verbal en una barra d’un dels molts establiments que tenim al país. El combat dialèctic es va fer general. Per vell instint esportiu lamentava no poder participar. Reduït al meu paper d’àrbitre mut, marco avui els punts i termes impersonals de la topada.
–«Ens fa falta no uns polítics sinó uns gestors, per tal d’aconseguir un govern que governi», exclama un dels contertulians
–«Doncs no demana vostè res!», li contesta l’altra
–«Sí, mà dura. Una bona estaca. Ja els donaria jo als que volen millores amb el ganduls que són».
–«Malgrat tot, els tenim aquí i no són tants ganduls, perquè fan més hores que un rellotge».
–«És que no pensen més que en omplir-se les butxaques».
–«Si treballen estan en el seu dret. Altres no fan res i guanyen més. Es donen la bona vida amb viatges i festes».
–«¿I qui ho paga tot això? Nosaltres».
–«¿Vostè?»
–«Es clar que sí. Només fem que pagar. ¡Un país com el nostre que l’han canviat i l’estem perdent cada vegada més!»
–«I vostè perquè no ho impedeix».
–«Aquesta és feina dels que manen».
–«Vostè no mana».
–«Ja m’agradaria a mi. Les coses serien d’una altra manera».
–«Però quan manava tampoc van canviar tant les coses».
–«No es fiqui amb el passat que és molt millor que el present».
–«Jo el veig més dividit que mai».
–«És clar, perquè ara tots poden manar i no com abans, quan només ho feiem els que estaven preparats».
–«¿Preparats per a què?»
–«Doncs per a això, per a governar. ¿O vostè es pensa que és el mateix un funcionari que els andorrans de tota la vida».
–«Potser sí que són diferents. Penso que estem dividits en tantes persones com ciutadans viuen al país».
–«Nosaltres estem units. Sabem que volem i ho defensem».
–«¿Què volen?»
–«Conservar la identitat que ara estem perdent amb tanta gent vinguda de fora».
–«És qüestió d’integrar».
–«Integrar, integrar… N’estic fart d’aquesta paraula. Qui no estigui content que marxi, que ningú li va dir que vingués».
–«Home, potser no sigui així, que les quotes de feina no les van inventar els de fora».
–«Doncs que facin la seva feina i prou. A Andorra només es ve a treballar i no a dir el que tenim que fer. Per això ens tenim que defensar d’aquest assetjament».
–«¿Vol dir que hi ha per tant?
–«¿Qui assetja? Tots. O sigui ells i no pas nosaltres. Els patrons respecte els empleats. Els empleats respecte els patrons. Els criats respecte els amos de la casa. Els amos de la casa respecte els criats. Els automobilistes amb els vianants. Els vianants amb els automobilistes. Hi ha tant per a uns com per a uns altres. Els grans enemics de la prosperitat del país són aquells que volen governar. I no saben. I per això parlen de ficar impostos que volen que paguem nosaltres. Que paguin els de fora, que per això vénen».
–«Vostè és un desconfiat».
–«Es neix desconfiat, es viu en la desconfiança i ens morim desconfiant del que faran els nostres amb les nostres coses. Soc desconfiat del tot i començo per desconfiar del primer que em presenten. Desconfieu sempre del que sembla perfecte. També de les persones que no tenen cap error».
–«¿També desconfiem de vostè?
–«Escolti , a mi no m’insulti».
–«No ho faig, però penso que entre la gent com vostè existeix un anti que es desperta davant del menor pro».
–«Vostè no sap qui sóc i que tinc molt bons padrins».
–«Doncs agafis a ells i no els deixi».
–«Observo que parla amb una certa conyeta».
–«El que passa és que en aquest país la meitat mira a l’altra meitat amb desconfiança».
–«S’ha de saber el que un és, abans que allò que vol ser».
–«¿I amb aquest dubte pot viure tota la vida?»
–«No s’ho cregui. Jo puc estar així sempre. Tinc horror per tot allò que és nou, és com una moneda falsa».
–«¿On situa vostè el centre del món».
–«Exactament en el lloc en què em trobo».
–«No parlem més».
–«Més li val».
Per a més informació consulti l’edició en paper.
