- Una escena de «Ciutadà Kane»: el míting de Charles Foster Kane, magnat de la premsa, aspirant a polític. Foto: RKO RADIO PICTURES
Potser seria temerària si, a aquestes alçades, intentés establir paral·lelismes entre els candidats a les eleccions del 3 d’abril i alguns personatges de pel·lícula. Sobretot perquè estem a una setmana justa que comenci la campanya oficial i és possible que ja hi hagi un cert nerviosisme entre les files de cada formació –encara que les dues llistes amb possibilitats reals de governar es mostren, almenys en públic, prou confiades. El que passa és que cada vegada, al voltant d’una contesa electoral, hi ha més espectacle i menys èpica, i la temptació és forta.
Quan parlo d’èpica, em ve al cap l’Enric V de Shakespeare i la famosa arenga que pronuncia per animar els seus homes just abans de la batalla d’Agincourt, quan es creuen a les portes de la mort. L’Enric V interpretat per un explosiu Kenneth Branagh –per mi, més commovedor i convincent que el mestre de la tècnica Laurence Olivier, que ofereix una interpretació molt més mesurada–: «I aquell que no tingui estómac per a aquesta lluita, deixeu-lo que marxi; li farem el passaport i li donarem monedes per al viatge: no morirem en la companyia d’aquest home». M’agradaria un candidat d’aquest estil, tot i que Enric V sí que era temerari de veritat. Pujar al Pas de la Casa o baixar a la Seu d’Urgell no té res a veure amb enfrontar-se a l’exèrcit francès.
De vegades, veient el batibull de sigles (les que hi ha al darrere de les que finalment concorren a les eleccions), em ve al cap La vida de Brian (Life of Brian), dels brillants Monty Python, i les dues faccions rivals: el Front Popular de Judea i el Front de la Judea Popular. Passi el que passi, la nit del 3 hi haurà algú que haurà de resignar-se i, com Brian Cohen clavat a la creu, entonar Always look on the bright side of life ( Mira sempre el cantó positiu de la vida).
Ara bé, si hi ha una pel·lícula imprescindible sobre la política –bé, una pel·lícula imprescindible i punt–, aquesta és Ciutadà Kane (Citizen Kane), d’Orson Welles. De fet, la temàtica d’aquesta pel·lícula va molt més enllà de la política i tracta de l’anhel per allò que hem perdut i també de la pròpia escala de valors. En definitiva, em sembla una pel·lícula adient per als temps que corren. El magnat de la premsa Charles Foster Kane, interpretat pel mateix Welles, mor envoltat únicament pels seus servents, pronunciant la paraula «Rosebud», en una de les escenes mítiques de la història del cinema. De ben segur, alguna lliçó se’n pot extreure, del magistral guió signat conjuntament amb Herman J. Mankiewicz, que va incomodar el magnat a la vida real William Randolph Hearst.
La jornada de reflexió del 2 d’abril pot ser un bon moment per veure, o reveure, alguna d’aquestes pel·lícules. Segons si ens volem replantejar els propis valors, i allò que ens mou cap a una vocació o una altra; si volem vibrar amb una èpica que el segle XXI, a l’Europa occidental com a mínim, ha quedat esmorteïda amb l’estètica i el màrqueting; o bé si ens decantem per la paròdia i optem per riure’n també de nosaltres mateixos, com a individus i com a col·lectivitat.
Personalment, si aconsegueixo la pel·lícula en DVD, intentaré veure Tots els homes del president (All the President’s Men), d’Alan J. Pakula , sobre el famós cas Watergate. Com a periodistes, segurament estem prou lluny de Carl Bernstein i Bob Woodward, interpretats per Dustin Hoffman i Robert Redford, respectivament. Jo també me la prendré com a jornada de reflexió.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
