- IL·LUSTRACIÓ: XAVI CASALS
Ningú no ho diria perquè –francament– Francisco Sánchez no gasta fila de seductor implacable. Però el nostre home a Venècia està unit per un invisible fil al gran Giacomo Casanova, l’home de les 122 dones, segons els minuciosos comptes que exhibeix a Història de la meva vida. Resulta que el petit Giacomo va néixer al carrer de Malpiero, a tocar de l’església de San Samuele que fins diumenge passat ha hostatjat –ja saben– el pavelló andorrà a la Biennal. No només això: Casanova va ser batejat a San Samuele, i diuen les cròniques –Las mujeres de Casanova, de Judith Summers, si no es volen complicar la vida– que aquí va enterrar les seves aspiracions a fer carrera eclesiàstica per culpa d’un sermó que –havia begut massa, es veu– va acabar com el rosari de l’Aurora. Tenia 15 anys, i es va decantar finalment per les senyores. Afortunadament per a la història de la literatura.
I 15 eren també els anys que tenia el petit Francisco quan va agafar els trepaus i va fer la seva primera exposició. A la desapareguda galeria Sangrà, just al davant del Don Denis: «Vaig portar les teles a peu, una a una, des de casa meva, a l’avinguda Príncep Benlloch». ¿Qui li havia de dir que L’efímer i l’etern, aquesta coseta quàntica que li va valer el bitllet a Venècia, penjaria un dia sobre la pica on Casanova va ser batejat? Aquesta és, en fi, un altre dels eventi collateralli de l’experiment venecià, una aventura que Minoves es va treure e la màniga, que Vela –cosa estranya– no va liquidar, i que Esteve s’ha trobat dat i beneït. Diu el ministre, això sí, que la intenció és repetir. El mateix que demanen Sánchez i la seva parella de fet a San Samuele, Helena Guàrdia.
Serà si tot va bé el 2013. A falta del balanç oficial –com que són de lletres, al Ministeri, amb els números els costa– quedem-nos amb els 200.000 euros que –deien les previsions– s’ha cruspit aquesta operació de màrqueting amb coartada artística. No està sol, Esteve. També el ministre Vila, a qui va tocar inaugurar el sarau, diu que a Venècia «s’hi ha d’estar». Potser sí. Però convindria aprendre dels errors passats. Especialment, del cúmul de despropòsits en què va degenerar el procés de selecció. Segur que ho recorden: retards injustificat, mutisme oficial, suspicàcies i desafecció popular. Pitjor, impossible. Els veiem molt feliços, Guàrdia i Sánchez, aquí al costat, navegant pel Gran Canal com Bonham Carter i Julian Sands a Una habitación con vistas. Però no tot han sigut flors i violes.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
