Penso que totes les persones que van veure la darrera sessió del Consell General van quedar tan decebuts com jo mateix. Va ser un trist espectacle que feia caure la cara de vergonya. No es tractava d’una sessió parlamentària, sinó d’un míting electoral. No es parlava d’Andorra, sinó de preocupacions sectorials que interessen a ben poca gent. No es va aprovar el pressupost perquè la voluntat negativa que s’havia vist al llarg de tota aquesta legislatura es va coronar oficialment en questa sessió.

Es podran donar tots els raonaments que es vulguin i així es va veure en les diferents intervencions, però va quedar ben palès que la idea de país en cap moment estava present, malgrat que s’utilitzava. Cap país mitjanament seriós del món no permet que un pressupost no sigui aprovat dos anys consecutius. La culpa és de tots i la responsabilitat més en uns que en uns altres. Però caldria matisar molt bé aquest capítol, però és impossible perquè no s’atén al cervell, sinó a les vísceres. Així no es pot anar enlloc i es així exactament el que està passant.

Quan vaig sentir que avui s’obria un capítol important de la història el meu esgarrifor va ser total. Si es pensa així, val més plegar. No necessita massa estudis de consultoria per imaginar que aquesta decepció és compartida per tots els ciutadans, sigui qui sigui com pensa i vota. No es pot arribar a aquests límits. La política és una matèria bastant més seriosa que la frivolitat política com s’actua en aquests moments.

Ara venen les eleccions. ¿I què? Tornarem a repetir l’espectacle viscut, perquè els rostres no es volen canviar i tots seran més o menys els mateixos. No defenso ni ataco, simplement constato l’extravagància que ens porta a situacions com aquesta i espectacles de difícil comprensió per a tots, perquè ataquen directament la nostra intel·ligència.

Periodista

Per a més informació consulti l’edició en paper.