Un grup de turistes miren el expositor d’una tenda de la capital. Foto: EL PERIÒDIC

En les festes de Nadal és quan més parlem d’Andorra com un país de portes obertes, hospitalari i amb vocació de satisfer a totes les persones que ens visiten. Penso que és el capítol primer de la campanya de màrqueting per «vendre país». Perquè aquets dies estem disposats a llençar la casa per la finestra en això de demostrar que som la zona comercial més poblada d’Europa en menys espai. Fruit d’aquesta imatge són les cues quilomètriques que comencen abans d’arribar al Principat i acaben en sentit contrari en el moment de la tornada. Les molèsties són evidents, però aquesta política hospitalària de braços oberts a tots els visitants té com a resposta immediata que la pròxima vegada aniran a un altre lloc, però el cert és que tornen a venir sabent el calvari que això significa. Però si Paris val una missa, Andorra es mereix una compra. Benvinguts, per tant, a tota la gent del nord i del sud i sàpiguen que les portes dels nostres establiments estan obertes de bat a bat.

Efectivament, som els més hospitalaris del món, sempre i quan no es pretengui entrar a casa nostra. Aquesta és un altre qüestió. Si algú vol viure alguns dies en el si d’una família andorrana ho te magre. Com a màxim pot aspirar a ser allotjat en un hotel familiar, perquè la casa rural, on s’està com a casa, encara és un projecte bastant verd. Si vols viure com i amb una família andorrana, només et queda el camí del que des de temps històrics és conegut com el braguetasso. O sigui casar-se amb una andorrana, millor si és pubilla, que vulgui crear la seva família. Això, o llogar-se de majordom.

«No es preocupi, és qüestió de temps. En quan se’l conegui una mica serà rebut com cal».

Aquest coneixement, però, triga sempre anys i panys. La relació a nivells particulars es fa sempre invitant a dinar en un restaurant. I difícilment a casa. En un estadi superior la qüestió encara és més clara. Per a ser del país necessites viure tota una vida i, al final, com a gracia especial abans del testament personal t’atorguen la gracia, que maldita la gracia que en aquell moment et pot fer. Com a muntanyencs es té horror per tot allò que sigui novetat. El nou, en principi es considera com a moneda falsa. O sigui que mai ets rebut del tot. En un principi et treuen a passeig perquè coneguis el país i més tard et donen el foc i lloc perquè treballis. Una hospitalitat oberta però no massa desinteressada.

Això sí, l’altra hospitalitat, la que dura uns dies o el temps que necessitis per gastar el que tens, no té límit. No és qüestió de ressentiment pensar d’aquesta manera. És senzillament que les coses són com són, per més que s’emmascarin en una realitat que també és, però no del tot. Portes obertes també per a la rebe?lia, vingui de dins o de fora. No cal només descobrir el benestar econòmic com l’única panacea, sinó que necessitem no ignorar les arrels del que és i constitueix l’autentica riquesa. Arrels, quedi clar, de les de sempre o de les que ara arrelen en un país que s’enorgulleix de ser hospitalari. No m’agradaria ser un turista en un lloc que considero propi. Tampoc ser més servil que la resta. Si fos així aleshores –com deia Max Aub– els nostres visitants serien uns turistes a l’inrevés. Vindrien a veure el que ja no existeix. Clar que si tenim neu i botigues, potser no importi massa.

Torno al principi. Efectivament, penso que aquest és un país de portes obertes i hospitalari, però no tant com es parla. Hauríem de tenir algun remordiment, perquè alguna cosa falla. Tota persona que en el nostre temps sigui capaç de viure sense cap penediment es cínica.

jarosell@andorra.elperiodico.com

periodista

Per a més informació consulti l’edició en paper.