Observo gestos amenaçadors davant de fets que ni tan sols estan consumats. Odio el periodisme que, partint d’una anècdota insignificant, un comentari fins i tot intranscendent o simplement un atac de mala llet instantani i per tant breu i fugisser, fabrica una notícia en la que tot quadra segons els interessos de qui la signa. No es pot fabricar histories sobre moments que triguen tant en fer-se com en desfer-se. Per una altra part, i sobretot en la vida política, el que importa són el resultat dels fets i no d’impressions que ni tan sols arriben a opinions.
La política de passadissos en la seu dels partits polítics només la practiquen aquells que no tenen altra feina que fer que estar allà, per intentar treure alguna cosa. Molts d’ells tenen un premi a la seva devoció de no sortir del «temple de les decisions polítiques», però no acostumen a ser més tard els líders brillants, sinó aquest exercit de rereguarda que no sempre fa i massa vegades no deixa fer res.
Penso en tot això davant les xafarderies de que els dos grups polítics al Consell General tenen un sectors que no estan massa d’acord amb decisions sobre el nomenament de càrrecs essencialment professionals. El que sens dubte és un encert per part de Toni Martí, de reconèixer valors i ficar en cada lloc al que val i no al que vol estar, és criticat pels aspirants a polític. A l’inrevés passa el mateix, no existeix –almenys no es veu– cap mena de traïció si el polític que ha cobert una etapa vol tornar a la seva professió i accepta la feina que és la seva i no una altra. No m’agrada la caça de bruixes, precisament perquè he vist –en alguns casos patit– masses. No tenim tants polítics al país –sigui qui sigui el seu color– com per menysprear als més preparats en favor dels més submisos. L’uniformisme polític sempre crea problemes. Només cal veure el que està passant a tot el món.
Periodista
jarosell@elperiodicdandorra.ad
Per a més informació consulti l’edició en paper.
