- Destaca per sobre de tots Rosa Ferrer, «una bèstia política», i qualifica Ventura Espot com l’«anticandidat perfecte», seguida per Montserrat Gil
- La comunicòloga Lorena Tortosa analitza el comportament dels candidats als debats a Andorra Televisió
A. L.
ESCALDES-ENGORDANY
- Les imatges dels debats televisius. Foto: TONY LARA I ÀLEX LARA
Per tots els que hem seguit els debats televisius d’aquesta campanya, la primera i més gran sorpresa és l’enorme, monumental salt que han representant respecte a les generals: on aleshores hi havia timidesa en les formes, falta d’articulació d’un discurs coherent i pànic a les càmeres, s’ha convertit set mesos després en inusitada desimboltura, sorprenent contundència retòrica i un grapat de molt telegènics cops d’efecte, inèdits fins ara en aquest racó de món: la firma electrònica amb què Enric Dolsa va descol·locar Ventura Espot, per exemple; o la pregunta sobre les accions de Naturlàndia amb què Rossend Areny va treure el pitjor del repertori d’una molt bregada Montserrat Gil. Hi va haver sorpreses, la de Carolina Poussier plantant cara els seus oponents al debat d’Ordino, i també clamoroses decepcions: asenyaladament, el round escaldenc, en què Trini Marín i Cèlia Vendrell van declarar-se enemistades amb la paraula i negades davant la càmera.
Però si hi ha dos noms propis que defineixen, encarnen i resumeixen, per a bé i per a malament, el que han sigut els debats televisius de les comunals, són els de Rosa Ferrer i el del mateix Ventura Espot. Aquesta és l’opinió de Lorena Tortosa, periodista a Cuatro i màster en comunicació política, que es va endur l’accèssit a l’últim premi Principat d’Andorra d’investigació històrica amb Andorra, de l’Edat Mitjana al 2.0, un anàlisi de la campanya de les quatre llistes que concorrien a les generals des del punt de vista de les competències comunicatives dels candidats. El veredicte de Tortosa per a les comunals és igualment contundent: la millor, amb diferència, és la cap de llista de la Coalició d’Independents a la capital. Rosa Ferrer és segons ella «una bèstia política». És clar que hi va ajudar molt l’altíssim nivell que van protagonitzar els tres candidats d’Andorra la Vella –Carles Torralba, Marc Cornella i la mateixa Ferrer–, però és que la independent «ho té tot»: és a dir, que «no el·ludeix la confrontació directa, s’aplica a desmuntar els arguments dels contrincants, es mostra pròxima i il·lusionada, però a la vegada ferma a l’hora de defensar els seus postul·lats, dura però no implacable».
La millor i els pitjors
No s’acaba aquí la llista de virtuts que adornen Ferrer. «Em vaig quedar parada perquè el 90% dels candidats tenen seriosos problemes amb la postura, la mirada i els papers». Ella, diu Tortosa, tot el contrari: sap perfectament on ha de mirar a cada moment, al rival o a l’espectador; consulta molt esporàdicament els papers, i ho fa a més amb naturalitat. Fins i tot va saber mossegar-se la llengua quan Cornella li va retreure la defecció del PS: «Va estar a punt de saltar, però va conservar la calma, va recuperar de seguida la compostura i es va acabar enduent l’assalt».
I si la cònsol de la capital és la política 10 –com a mínim, pel que fa a les competències comunicatives–, l’«anticandidat per excel·lència» és –ho hauran endevinat– Ventura Espot. Tortosa defineix sense embuts l’actitud del cap de llista d’Acció Comunal a Ordino: «Xulesc, prepotent, faltant al respecte als interlocutors i fins i tot al moderador amb els seus extemporanis ‘Vinga, vinga’, el·ludint les preguntes incòmodes, mostrant una excessiva dependència dels papers, exhibint una imatge arrogant, i menyspreant Poussier per la seva professió o perquè ‘és de fora’». Tot plegat, diu, fa que «encara que tingui raó en el fons, les seves formes tan fora de context se l’acaben traient». I el pitjor, conclou, «és que no li veig capacitat per millorar».
L’altre dimoniet dels debats és per a Tortosa Montserrat Gil. La candidata d’UL per Sant Julià calca alguns dels vicis d’Espot, sense portar-los però a l’extrem del cònsol ordinenc: s’expressa amb convicció i contundència, sí, però és «tan dura, tan seca, que pot acabar generant antipatia». Per acabar-ho d’arreglar, diu Tortosa, «té un rictus facial molt crispat, no somriu mai i tampoc no mira l’interlocutor, com si el menyspreés». Completa la llista una «excessiva» dependència dels papers, el seu repertori de gestos «autoritaris» i una actitud «amenaçadora». I això que Areny no s’hi va acarnissar a compte de les accions de Naturlàndia, un considerable error tàctic del socialdemòcrata. Error, per cert, aquest de no explotar fins a les últimes conseqüències un aparent triomf parcial, que també va cometre Enric Dolsa a Ordino, a compte ara de la firma digital que el comú governat per Espot va utilitzar fraudulentament.
I els «prometedors»
El capítol negatiu el completen, ja s’ha dit, les dues candidates escaldenques, que van protagonitzar un debat «intranscendent»: no hi va haver intercanvi dialèctic, diu; una no contestava res i l’altra no encertava a transmetre un missatge clar, i totes dues van mostrar una excessiva dependència del paper, la mateixa falta de carisma, un ritme de conversa fatigós: «L’únic moment intens va venir a compte d’una banalitat com a veure qui tenia més o menys modos, i va acabar en un guirigall». El socialdemòcrata Cornella, en canvi, el posa al paquet dels candidats «prometedors», al costat de la també socialdemòcrata Poussier i del compromès David Baró, a qui defineix com un interlocutor «creïble, natural i convincent, moderat però a la vegada ferm», i a qui l’únic però que li retreu és que es conformés a anar tot el debat a la defensiva i renunciés a col·locar les seves propostes. Un mèrit, aquest últim, que apunta al sarró de Cureau, que va marcar el guió del debat massanenc, sí, però que –diu Tortosa– «es va limitar a llegir, cosa que li restava credibilitat i que la feia semblar absent del diàleg».
Tortosa s’ha fixat fins i tot en le lenguatge no verbal, les mirades perdudes al plató sobretot dels primers candidats que van desfilar per ATV: «No sabien on fixar la mirada, i això és demolidor, treu credibilitat i transmet inseguretat i desconfiança». Un defecte que es va anar corregint al llarg dels dies. Com el del vestuari, després del fiasco de la primera nit amb Espot i Dolsa vestits amb camises del mateix to –blau cel – que el decorat del plató.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
