Un Comú, dos endeutaments

• La candidata demòcrata i la cap de llista del PS s’enganxen a compte del deute
• Marín farda dels 63 milions invertits els últims dos mandats, i Vendrell li retreu que s’hagi doblat la despesa de personal

A. L.
ANDORRA LA VELLA

Trini Marín, cap de la llista demòcrata, i Cèlia Vendrell, la candidata del PS, quan encara eren amigues, instants abans de començar el debat d?ATV. Foto: ÀLEX LARA

No va ser el més vibrant dels quatre que portem, diguem-ho ja d’entrada, el debat d’ahir entre la candidata demòcrata, Trini Marín, i la cap de llista del PS, Cèlia Vendrell. És clar que Montserrat Gil i Rossend Areny els havien deixat el llistó molt alt, dimecres, i el cert és que ni Vendrell ni Marín van insistir en la via Areny ni es van embarcar en una guerra a veure qui tenia més (o menys) accions de Caldea, i per què. És clar que, ben mirat, potser el socialdemòcrata lauredià ha descobert un filó retòric: ¿és Rosa Ferrer sòcia dels Serradells? I Josep Mandicó, ¿un assidu del Palau de Gel? I Ventura Espot, vinga, ¿quantes vegades s’havia deixat caure per l’Auditori Nacional, abans de ser cònsol? Hmmm.

Però tornem a Escaldes: Vendrell s’estrena en el ring polític i hi havia certa expectació per veure-la en acció. Obert el meló, va sortir tirant a bonet. Com Areny la vigília, es va plantar als estudis d’ATV amb el guió ben après: quatre idees-força que va anar repetint al llarg de la nit perquè es quedessin enganxades com paparres a les oïdes de l’espectador. La primera, i la que més mal va fer a la línia de flotació demòcrata, va arribar a compte de l’endeutament del Comú. I és que Marín, com tots els seus correligionaris que aspiren a repetir mandat, va esgrimir l’obra feta com a principal argument de campanya. Principalment, els 63 milions invertits els últims vuit anys i que li han servit a  Toni Martí (i Montserrat Capdevila, d’acord) per donar-li la volta a la parròquia com un mitjó. Embalada com anava, Marín també va fardar de deute, que –sosté– el seu equip ha reduït en 2,6 milions. Aquí l’esperava Vendrell, que va fer uns comptes més o menys de la lletera: «No ho veig clar: si segons el tancament de comptes del 31 de desembre del 2003 l’endeutament pujava a 31 milions i el 31 de desembre del 2010, a 37 milions, a mi em surt un  increment de 6 milions, no una reducció de 2,6».

Li va recriminar repetidament que no li contestés, però la demòcrata es va fer l’orni i va continuar a la seva: lluint múscul a compte dels 63 milions invertits –el Prat del Roure, el CIAM, la remodelació de l’avinguda Carlemany, els 600.000 euros destinats als aturats escaldencs… I encara es va donar el gust d’anunciar 10 milions més per acabar la reforma del passeig del Riu i de Carlemany, ampliar la llar de jubilats, instal·lar energies netes als edificis comunals i habilitar un aparcament a l’entrada del Madriu. El contraatac de Vendrell en el capítol d’inversions –o quimeres, o brindis al sol,– amb el viver d’empreses, que original, i sobretot la cosa aquesta de les basses termals va sonar francament a invent del TBO. Molt més incisiva va ser una altra incursió pel flanc financer: sempre segons els comptes de la socialdemòcrata, en vuit anys el comú ha doblat la despesa de personal, dels 5 als 10 milions d’euros, i ha contractat 200 treballadors més: «I no ho entenc». Semblava un bon tret, però va estar a punt de sortir-li per la culata perquè Marín va estar aquí hàbil refregant-li les xifres del servei d’atenció domiciliària –de 10 a 82 usuaris en vuit anys– i de l’Espai de Lleure –de cinc a 115.

Immediatament després va venir el guirigall, uns minuts de verduleria en què va ser impossible seguir el fil del debat perquè totes dues es van esforçar a veure qui tallava més l’altra: «Jo callo quan vostè parla, com em van ensenyar a casa», va disparar Vendrell. I amb raó, tot sigui dit. «Les classes de modos no és vostè qui mes les ha de donar», li va contestar la demòcrata. Sort que Vendrell, que encara va tenir temps de llançar un últim dar a compte de les iniciatives privades –geriàtric del Prat de la Mola, projecte del Figueró– que els demòcrates es posen al seu sarró, havia augurat una campanya de guant blanc. De tot plegat potser en traguem alguna cosa tangible: aquesta legislatura els escaldencs estrenaran voreres. S’han acabat les relliscades.

Per a més informació consulti l’edició en paper.