- IL·LUSTRACIÓ: XAVI CASALS
Mario Damas Nunes. AMBAIXADOR PORTUGUÈS. Li ha tocat la grossa: el 31 de desembre tanca la paradeta. L’últim, que apagui el llum.
Portugal se’n va, rondinava dies enrere i a la competència –que hi farem– Àlvar Valls. Portugal se’n va. Sembla el títol d’un fado, i perdonin la gràcia. Doncs home, a un li sembla que, per anar-se’n, primer caldria haver vingut. I el que ha vingut els últims decennis són portuguesos. Molts. A pencar fort, ep, en feines que molts ja no estàvem disposats a fer. Però, ¡Portugal! ¿Havia vingut? Hmmm. ¿Quants dels lectors d’aquesta columna –si n’hi ha– haurien reconegut el senyor del bigoti d’aquí al costat deu dies enrere, just abans de la débacle? Doncs resulta que Mario Damas Nunes era fins ara Portugal. I ho serà fins al 31 de desembre, sembla. El Portugal oficial i francament invisible que s’havia instal·lat un lustre enrere i amb tots els ets i uts diplomàtics. El Portugal que els seus paisans es van dedicar galdosament a ningunejar diumenge passat, en l’aniversari de l’Alto Minho i mentre Toni Martí demostrava de nou que ha nascut per a la distància curta.
El cas és que ambaixada i consolat tanquen la paradeta. La mateixa legació que havia exhibit bíceps cultural amb Cristina Branco, Joana Amendoeira, Maria Ana Bobone, Maria Joao i el cineasta António-Pedro Vasconcellos. Ja posats, un hauria preferit la Bévinda de Ter outra vez vinte anos. Però no es pot tenir tot. En fi, que fins i tot van portar Cavaco Silva, amb la seva planta de galan de telenovel·la, per rampinyar uns quants vots presidencials. Eren temps de vaques grasses. Però com deia Pla, tot això ¿qui ho pagava? Doncs els alemanys, que han dit prou. El gran Sabina ja ho sabia, ja, que el destí és «chungo, cruel i canalla, te da champán y después cazalla». Doncs ara toca cazalla. I el que pot arribar: si fos alemany, un es demanaria quina necessitat hi ha que tres estats de la UE –dos a partir de gener– mantinguin a Andorra un desplegament diplomàtic propi de la Guerra Freda. Quina tronada i caríssima grandeur, quin orgull nacional mal entès els impedeix d’unificar en una sola seu la representació dels ciutadans de la UE en aquest racó de món. Si fóssim a l’Angola de Velha Chica, Dulce Pontes ens respondria: «Xé, menino, nao fala política, nao fala política, nao faa política».
A l’Europa dels indignats i de les retallades salvatges potser ha arribat l’hora de posar seny també en aquest món tan caduc i ancien régime com ho és el diplomàtic. Perquè, tot això, ¿qui ho paga, senyors ambaixadors?.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
