Tomàs Junoy no és el primer escriptor andorrà de la història, tampoc el primer autor d’una obra plenament andorrana, ni el primer creador d’un text pròpiament literari al Principat. Tot i així, posseeix una sèrie de característiques que el fan mereixedor d’un lloc de privilegi en les nostres lletres a pesar que molta obra seva roman inèdita o perduda, altra no ha estat mai recollida en volum, i dels textos publicats només un té a veure amb Andorra.
Ara bé, malgrat l’escadusser nombre de pàgines de la seva Relació sobre la Vall d’Andorra (1838), el frare d’Anyòs, com també era conegut el pare Junoy, és un autor andorrà per voluntat i permanència, a més d’un nom ja emblemàtic i l’única mostra verament romàntica de la literatura andorrana, atès que l’altre escriptor que hom acostuma a anomenar en aquest període, Lluís Ignasi i Fiter, no neix fins el 1852, és a dir, setanta anys després que Junoy. Per si fóra poc, tot comparant-lo amb altres importants romàntics, el d’Anyòs té la data de naixement més reculada: el 31 de març del 1782 a Puigcerdà (Baixa Cerdanya), és a dir, més de tres dècades abans que els nostres grans noms, com ara els valencians Tomàs Villarroya (1812-1856) i Vicent Boix (1813-1880), o el català Manuel Milà i Fontanals (1818-1884). Fins i tot el simbòlic Bonaventura Carles Aribau va néixer el 1798, i no sabem si Junoy va conèixer el seu poema Oda a la pàtria, inaugural del romanticisme català i de tota la Renaixença, aparegut el 24 d’agost del 1833 al diari barceloní El Vapor.
Relació sobre la Vall d’Andorra no és un llibre de lectura àgil ni plaenta. Si l’haguéssim d’encabir en algun dels gèneres clàssics, ens seria impossible: ni poesia, ni novel·la, ni tan sols assaig. És un informe, una petita enciclopèdia on passa revista a les poblacions, produccions naturals, aigües minerals, agricultura, indústria, costums, legislació… del Principat d’Andorra, país on havia degut refugiar-se per causa de la desamortització dels béns eclesiàstics al Regne d’Espanya. Últim prior del convent de Sant Domènec de Puigcerdà, fugí primer a França, per acabar a Andorra, a la parròquia de La Massana, com a provicari d’Anyòs. Allí, de fet, moriria l’any 1860, després d’haver publicat articles i llibres en llengua catalana i espanyola.
En el llibre que ens ocupa, i al costat d’aqueixes dades geogràfiques, humanes, històriques i artístiques sobre el país, trobem dues petites joies que, aïllades, són un exemple, ben magre si es vol, però no negligible, de la prosa romàntica catalana, i que resulten absolutament fonamentals per a les lletres d’Andorra. Es tracta de tres descripcions que Tomàs Junoy escriu a rajaploma, sense detenir-s’hi massa, però on copsem la seva força narrativa que, malauradament, no desenvolupà. Una d’elles es troba al bell mig d’una immensa lletania d’indicacions i topònims, en el segon dels capítols. Quan el lector és a punt de caure retut per tanta abundància informativa (al sud de Canillo, en la mateixa direcció a dos quarts hi ha les cases del Forn de 18 habitants, a dos quarts a sud-oest hi ha Prats, de 50 habitants, per on passa el torrent del Forn, que un poc més avall…), apareix el premi: A la dreta del pont pla, en una pedra, hi ha un petit fondo que ha donat motiu a la fabulosa tradició… I Junoy ens relata la llegenda de les petjades i les marques de Carlemany durant el seu pas per les nostres senderes.
El frare d’Anyòs visqué molts anys al país, i el seu sobrenom assenyala de quina manera el considerava el poble: un compatriota. Escodrinyar el seu text per trobar perles entre la broma és llegir d’un altre mode la nostra tradició, i adonar-nos que, per sota de la narració pretesament objectiva, hi ha el romanticisme en plena efervescència.
Filòleg i escriptor
josep_carles_lainez@yahoo.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
