M’interessa i atreu dels poemaris, sobretot, la seva estructura, com embasta l’autor –amb textos prou vegades heterogenis, i buits d’escriptura que poden arribar a molts anys– una peça compacta, aconseguint unitat i coherència. No tots, és evident, assoleixen aquest opus conclusus, i massa volums poètics són addicions desordenades de poemes, cadascú amb la seva història, com si els haguessin avorrits. Crec que a qualsevol poemari se li hauria d’exigir d’antuvi aquesta condició: un bastiment essencial, una obra closa, quelcom que ens interpel·li per damunt del fet singular de cada vers; potser és la sola manera de destriar aquell qui esbossa poemes del veritable escriptor.
La meva mare es preguntava per la mort (Lleida, Pagès, 2012), el més recent títol de l’andorrana Teresa Colom, és una d’aquestes obres compactes. No cal cercar-hi la perla que orni el conjunt, car és el conjunt la perla tota, i hi trobarem, de més a més, espais de gran lluïdesa, guanys lírics que fan el llibre admirable. Colom ha construït una obra de gran potència en només una dècada. Cinc poemaris que ofereixen un corpus líric com no havíem tingut ocasió de conèixer al Principat, i la converteixen en una de les veus més importants de la poesia catalana d’aquest nou segle. En aquest darrer La meva mare…, la nostra autora continua una exploració encetada ja en On tot és vidre (2009), tot i que la temàtica ara escollida fa esclatar els versos i ens amara d’un regust amarg, dolorós, fantasmal. Possiblement hi ha, en aquest poemari de Teresa Colom, alguns dels millors poemes que s’hagin escrit mai a Andorra.
L’estructura del llibre, com deia adés, ja ens informa d’una obra estranya, on les peces s’acoblen atenent a un alè que en molts instants ens sacseja de forma imprevista. Dividit en quatre parts quantitativament gens homogènies, l’autora va traçant una biografia personal del comiat alhora que esguita amb ressonàncies de la natura el concarament directe amb la mort. En aquest sentit, la introducció de paraules com ara «tundra», «llop», «flors», «pastures», «jardí», «estepa»… crea un rerefons mític, gairebé de conte de fades sinistre, on la violència el transforma en quelcom verídic (el poema «Tundra», a l’inici del conjunt, n’és una mostra). Les seccions de La meva mare…són anomenades «Soga», «Entre les flors», «Foc» i «Gasela», i semblen les passes d’un suïcidi i les seves conseqüències; un suïcidi que esdevé metafòric en ser assumit per la veu lírica. Hi ha un recorregut explícit que jalona aquest camí: dins de la secció «Soga», el poema «Soga»; dins de la secció «Entre les flors», el poema «Entre les flors»; i així també amb «Foc» i «Gasela», cada part contenent un poema que centralitza com un imant la pesantor dels altres. L’exemple més clar el tindríem en l’última secció, amb només un poema, que, de fet, és també el més llarg del llibre.
N’espigaré a soles un exemple de cada secció per tal d’oferir una primera idea de la riquesa que transmet l’autora. ¿D’on procedeix el trajecte de Teresa Colom? D’una soga que comença amb un ancoratge metafòric i, contràriament a allò esperat, el transforma en literal: «una soga penja del cel / (…) / una corda lligada al punt on tot comença / una soga penja del sostre». Aquesta soga tira del lector cap a una realitat brutal, l’arrenca de les meravelles simbòliques, el cenyeix a un acte d’acabament que, això no obstant, Colom subratlla amb mots procedents de la vida («nadó», «mare», «naixem»…), tot i que els versos estan tacats per un neguit, per un desassossec, que anirà ampliant-se com avancem. La paradoxa de l’antítesi no és un joc, més aviat l’acceptació falsa d’allò incomprès.
«Entre les flors» ens situa en la vetlla d’un difunt: «et vaig veure rere el vidre», i aquest primer poema, «Vidre», acaba amb un vers antològic: «omplo el taüt de mort perquè no hi puguis cabre». Els elements naturals no deixen d’aparèixer, però són cada cop més connotatius de la pèrdua i la por. No hi ha salt cap a la superació després del sobresurt. Hi ha paüra.
«Foc», la penúltima secció, conté, al meu parer, el millor poema del llibre: «Tomba», una barreja desficiosa d’incredulitat i desig, d’esperança i d’increença que no censura res malgrat la seva radicalitat. De fet, el poema «Foc» finalitza amb un vers si més no ambigu: «trobo absurda la por de la clausura i de les flames».
Per últim, «Gasela», una referència al cos alliberat de la vida que és també l’espenta per als qui encara no han marxat: «per això encara que trobem motius / per no tenir ànims per aixecar-nos al matí / sempre posem la mà a terra». La comparació de l’ésser humà amb una gasela que corre i fuig està molt aconseguida, i el fet que la veu lírica es reconciliï amb la puresa literal de mots com «enamorem», «bellesa», «amics»… alleuja en un cert grau el dramatisme que La meva mare es preguntava per la mort ha anat assolint.
Ens trobem, sens dubte, amb l’obra més madura i plena de Teresa Colom, un llibre imponent que sap mesurar-se i convertir la seguida dels versos en un exercici d’autocontrol. El lector tanca el volum i es pregunta per la vida.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
