- Il·lustració: Jordi Casamajor
Quan plou com ho fa aquests dies l’única cosa assenyada és prendre el te. La setmana passada vam rebre una invitació per a una particular tea party a la casa d’Areny-Plandolit d’Ordino. En arribar, un criat de lliurea daurada ens va escortar fins a la biblioteca, al fons del passadís de l’esquerra. L’amfitriona, Sumpta Areny, ens esperava amb un servei de te parat per a un nombre de ingent de persones, talment com si fóssim en Terra de Meravelles. Però en lloc del Barreter boig i la llebre de març, les seves companyes de te eren tres dones: Jane Austen, Virginia Woolf i, com no, Isabelle Sandy.
IA: M’agrada la decoració minimalista
SA: A mi també. Aquesta casa sembla molt buida: Des que Juli Minoves va deixar de ser Ministre de Cultura, tot això està molt avorrit: ningú ve a fer rodes de premsa. Abans era un no parar de flaixos de les càmeres, focus de televisió, micròfons, preguntes… Ara per trobar gent, mirin, no em queda més remei que recórrer als llibres de la biblioteca.
AG: Vostè mateixa ha sortit d’un llibre
SA: En certa manera també hi vaig entrar, anys ençà. He fet la meva vida dins d’un llibre, he après a viure en un poble on mai arriba la tardor. Tinc nostàlgia per veure les persones felices que entren als llibres com a turistes, que ens visiten per gust i no estan condemnats a viure-hi.
IA: ¿Com nosaltres?
SA: Sí, com vosaltres, que podeu passar d’un món a l’altre a conveniència. Però compte, he observat que teniu la perillosa inclinació a poetitzar realitat, a convertir els personatges històrics en personatges de ficció. Una inclinació que admiro, sempre i quan tingueu present que no serveix per a res de res.
AG: ¿Creu que és inútil?
SA: Inútil no, però els personatges històrics convertits en literaris són tots uns desagraïts. Mireu Boris I o l’últim condemnat a mort d’Andorra, a les entrevistes que els vau fer cap dels dos no va parlar d’Antoni Morell. Què serien ells sense Morell?
IA: I vostè sense Peruga…
SA: És clar que sí. I no es pensin, el visito cada nit, m’aparec als seus somnis per donar-li les gràcies. És el que té l’eternitat, una té temps per a tot. Però no m’escolta, suposo que no s’ho arriba a creure. L’altre dia ho comentàvem amb la Manela de Frontera endins, que fa anys que envia cartes a Josep Dallerès i encara no ha rebut cap resposta, ni tan sols per la ràdio. ¿Què ho fa que els autors no es creuen els seus personatges?
AG: Dona, els autors s’inventen els personatges
SA: No, no és cert. Ells s’ho pensen, creuen que som la seva invenció, la seva recreació, en el millor dels casos. Però no, som nosaltres que ens manifestem a través d’ells. No és que Victor Hugo volgués glorificar la figura de Napoleó Bonaparte, és que el mateix Napoeló, penedit d’haver estat un dictador, un tirà i un imperialista es va manifestar a través de Victor Hugo per expiar els seus pecats.
IA: I per tapar-los
SA: Una cosa no treu l’altra.
AG: I vostè, ¿per què es va manifestar a través de Joan Peruga?
SA: Llegeixin el llibre i ho sabran.
http://lacontraportadadelsdivendres.blogspot.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
