- No enganya: Sofia Garrallà diu que era bona nena i realment en fa cara. Foto: EL PERIÒDIC
–Pregunta obligada: ¿bona nena o trapella?
–¡Era molt bona nena!
–Feia sempre cas als pares.
–Sempre. No recordo haver fet mai cap trapelleria.
–¿Cap ni una?
–Cap ni una.
–¿A l’escola es portava igual de bé?
–Doncs la veritat és que sí.
–Tant els pares com els mestres devien estar encantats amb vostè…
–Els meus pares, sí. Seguríssim. Menys amb el menjar…
–¿No menjava?
–Em costava moltíssim. No m’agradava res. Reconec que, per al menjar, era horrible. Ho veig ara que tinc un fill, que fa el mateix i m’està fent passar a mi pel que van haver de passar els meus pares.
–¿A què li agradava jugar de petita?
–M’agradava jugar amb les nines, i molt amb les amigues, al carrer. Si feia bon temps, sortíem al carrer amb els cotxets i amb les nines, i anàvem de passeig. Fèiem una mica de mares. També jugàvem a la corda i amb la goma elàstica. I a la Massana fèiem els Pastorets per Nadal i cantàvem caramelles per Setmana Santa. Ens reuníem pràcticament tots els joves de la Massana i, al final, aprofitàvem per fer un viatge.
–¿Recorda algun d’aquests viatges?
–Diria que el primer viatge que vam fer, si no ho recordo malament, va ser a Barcelona, al Tibidabo. ¡Per nosaltres va ser la gran sortida!
–¿Ho va fer molts anys?
–No sabria dir exactament quants anys, però molts, perquè després ja vam empalmar amb l’Esbart. Vam començar de petits, amb cinc o sis anys, i ho vam deixar quan vam marxar a estudiar a fora, als divuit.
–M’imagino que, sent tan bona nena, devia fer d’àngel…
–Era bona nena, ¡però feia de dimoni! D’un dels set Pecats Capitals, tot i que no recordo quin.
–¿Creu que s’hauria de recuperar la tradició dels Pastorets a la Massana?
–Era una manera de trobar-nos tots els joves, de relacionar-nos. Estaria bé que es tornessin a fer. Però com a mínim, des del Comú de la Massana, s’ha recuperat l’Esbart.
–¿On els feien els Pastorets?
–A una sala que hi havia on ara hi ha la guarderia.
–¿Quines eren les seves assignatures preferides?
–Les de lletres: català, francès… De matemàtiques, res de res.
–¿Ja tenia vocació política?
–Diria que no. A casa ho he viscut des de sempre i pensava, sobretot, en tot el temps que t’ocupa… Realment és una cosa que no m’agradava. Ha sigut de més gran, que tens aquell cuquet i a poc a poc et vas involucrant.
–Vaja, era conscient que requeria molta dedicació.
–Això, i que era molt tímida. De fet, encara ho sóc. El fet de parlar en públic se’m feia una muntanya. Era la típica nena que es porta molt bé, però era tímida, reservada…
–¿Algun llibre que li agradés? O algun conte, alguna història…
–El Tintín.
–Ja d’adolescent, ¿va ser fan d’algun grup de música o d’algun cantant?
–Fanàtica no, però m’agradaven el Bryan Adams, el Joe Cocker… I el Bruce ja de més gran.
–¿Hi ha alguna cosa que li hagi quedat al tinter?
–Estudiar més. Fer una altra carrera ja de més gran.
–Encara hi és a temps…
–¡Ara no tinc temps!
Per a més informació consulti l’edició en paper.
