- Riva, una princesa d’esperit rebel que preferia una moto al típic corser. Foto: EL PERIÒDIC
Consellera general. Quan va saber qui eren els Reis, va preferir no dir res. No per por de quedar-se sense regals, sinó per no donar un disgust als pares.
–La pregunta que faig a tothom: ¿Bona nena o més aviat trapella?
–Bona, molt bona…
–¿Massa?
–¡Repel·lentment bona! Sóc filla única i el meu pare és una persona a qui li agraden les coses molt rectes. Per tant, havia de seguir el camí… I crec que és bo, n’estic contenta. Però la veritat és que era bastant xerraire i replicava molt. No parava de contestar.
–¿A què constestava?
–Era inconformista. Era d’aquelles que no paren de preguntar: «¿I per què? ¿I per què? ¿I per què?» I al final, quan ja portaves quatre o cinc per quès, els pares t’acabaven dient: «Ja n’hi ha prou, ¿no?».
–¿I a l’escola?
–A l’escola em portava bé. El que passa és que no callava mai. Llavors les notes eren: «Tot molt bé, però xerra molt». Acabava sempre a la punta diametralment oposada d’on seien els meus amics de la classe. Em separaven la taula, em posaven al racó…
–Si en general es portava tan bé, no la devien castigar mai.
–Algun càstig sí que m’havia emportat. Era una mica rebel, una mica inquieta, i hi havia aquesta qüestió d’anar sempre una mica més enllà. Un dels càstigs va ser: «Avui no aniràs al cole». Me’n recordo de fer una pataleta molt forta. Els meus pares van decidir en aquell moment que a mi em feia gràcia anar a l’escola –llavors era encara molt petita– i van pensar que era la manera de castigar-me.
–Una mica Lisa Simpson…
–Jo tocava la guitarra, ella tocava el saxo… Però no (riu per sota el nas). Quan vaig ser més gran, ja no m’agradava tant anar al cole. Era quan tenia quatre, cinc i sis anys, que sabia que allà m’ho passava bé i m’agradava anar-hi. Llavors era divertit.
–¿Recorda alguna malifeta?
–Quan tenia vuit o nou anys, vaig passar per una època en què m’agradava fer experiments. Amb els amics, aquells que gairebé són familiars, fèiem tot d’experiments barrejant els medicaments que trobàvem al bany de casa. Un dia buscant, buscant, ens vam anar a fixar en un medicament que estava a dalt de tot de l’armari. Ens vam enfilar i, al final, ens va caure l’armari al damunt. Les pastilles es van barrejar i la mercromina es va vessar tota… Els pares no sabien si eren taques o és que ens havíem fet mal de veritat…
–¿Un conte que marqués la seva infància?
–Més que un conte en concret, tinc el record de la meva àvia explicant-me els contes que li demanava. Per mi, és un record molt especial: les nits d’estiu, la meva àvia ens acompanyava al llit i ens explicava els contes. Era la nostra conta-contes particular. Ara La Ventafocs, Ara La Blancaneus…
–¿Només a l’estiu?
–Sí, passava tots els estius amb els meus avis i els meus cosins, en una casa molt gran a Cartagena, a Múrcia. La meva mare és d’allà.
–¡Això sí que és un canvi d’aires!
–Sí, una quarta part de l’any la passava amb els meus avis, a la platja. En aquells moments no hi havia tants espais-lleure ni serveis d’aquest tipus i, si els pares havien de treballar, és lògic que ens portessin amb els avis. ¡I no parlem de fa tants anys!
–Una pel·lícula.
–Dumbo. ¡Quin fart de plorar! És de les primeres pel·lícules que vaig veure al cinema. La meva mare em va portar a veure-la al cine Principat i va ser un trauma.
–¿A què jugava?
–Jugàvem a la placeta del Fener, que era una mica més acollidora que ara i permetia el joc de carrer. Amb els veïns jugàvem a pilota, jugàvem amb la goma elàstica, amb la corda… No fa tant i, en canvi, això ha desaparegut.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
