- Foto: TONY LARA
Com que ja he parlat en els darrers dies del moment polític i queda molt temps per continuar en aquesta tasca, potser avui, a la vista de què l’olla a pressió ja està destapada i es poden veure els resultats, és el moment de plantejar el paper de la cultura política com a norma i camí per entendre tot el que pot passar en les properes setmanes. Les cartes estan damunt de la taula, però encara no està present el quart jugador, el que decideix, aquell que té l’última paraula: el ciutadà que vota.
Esperem d’ell en particular i de tots en general que siguin responsables i ens donin una sorpresa. ¿De quin tipus? Diuen que la curiositat és l’origen del coneixement. No estic massa conforme. Potser sí en matèria científica, però no pas a nivell cultural, concebent la cultura com a element integrador del fons i la forma de la societat civil.
Per això la sorpresa ha de venir de la mà, no de les manifestacions que es puguin sentir -–que seran moltes i molt variades– sinó del pensament en què estiguin envoltades. Si l’univers avança a través de les òrbites respectives dels seus elements, el món fa el mateix a través de la cultura, que podríem definir com el conjunt de creences que s’han de contrastar en el temps, les fonts del benestar social, les pulsions i els afectes, els costums que ens sostenen i les institucions que es mantenen.
Tot això però, a través de la pròpia consciència del ciutadà i els seus ideals que són els que mobilitzen les emocions i les posteriors accions.
Demanaria per tant utilitzar la nostra cultura per decidir el destí d’ara mateix. Perquè cultura no és saber molta història, sinó tenir consciència històrica i això només s’aconsegueix a través de l’auto-coneixement. Com diu l’assagista Javier Goma no és el mateix emmagatzemar moltes dades del passat, que ser conscient de la historicitat de les accions i reaccions humanes. La història la farem ara amb la nostra decisió.
Amb visió cultural tenim clar que hem avançat molt, però que estem endarrerits en moltes coses i no per ignorància, sinó per comoditat. No hem estat exigents davant el que es preparava i al final hem donat la culpa als tercers de la nostra deixadesa durant molts anys. Però aquesta visió de la realitat és la que ens toca corregir ara per sembrar els nous camins del progrés social, econòmic i cívic.
Una segona pauta a partir d’aquest primer pas és que el poc o molt fet s’ha de saber consolidar. No s’hi val que el que fan uns ho desfasin els altres. Així no es va enlloc i malmetem el futur. No pensem en la revenja, sinó en la construcció
La realitat, finalment, descansa sobre fonaments contingents. Tenim el que tenim i ens passa el que ens passa perquè en el seu moment ho vam permetre. No busquem culpables perquè tots tenim una part de responsabilitat, que ara tenim que assumir i fer realitat amb aquest canvi que mai es produeix.
Actuar culturalment -–o sigui pensant el que es fa– és sempre una qüestió de detalls. El ciutadà de a peu fa temps que els demana. ¿Quins han de ser els mateixos? Entre altres el sorprendre davant l’artificialitat de molts dels nostres esquemes, cultivar la consciència històrica perquè ens farà ser crítics i tenir un ferm compromís amb tot allò que sigui humà, perquè aquest i no altre, és el fons de la política. La resta és literatura, com deia Voltaire, o encara pitjor, xerrameca inútil.
Periodista
jarosell@elperiodicdandorra.ad
Per a més informació consulti l’edició en paper.
