Hem viscut uns dies de disbauxa en el pont de Tots Sants. La reflexió final és que tots estan contents –uns més que uns altres– i que, per primera vegada des de feia molt temps, hem parlat en positiu. Per alguna cosa s’havia de començar. Diuen que només els urbanistes, els geògrafs i potser també els responsables de la neteja o el manteniment de l’ordre, coneixen realment el país sencer i per dins. La resta sempre ens valem de les sensacions i a través d’elles vivim. La nostra percepció, per tant, és com la del funàmbul, que ha de fer grans esforços per mantenir l’equilibri.
A través d’aquesta prima corda sobre l’espai construïm la nostra percepció de país, el que volem, aquell que ens il·lusiona, no el real que tenim i menys encara el que estem fent. Parlem de conquerir una forta visió de conjunt de país, una preocupació per unir els diferents llocs i fer que tots tinguin una personalitat definida. Desitgem una circulació fluida i una autoritat que no flaquegi i sàpiga prendre decisions tan importants com podrien ser destruir allò que es fa necessari i rehabilitar la resta.
Aquestes il·lusions es veuen amenaçades, per uns límits territorials locals, un regnat dispers i poc conjuntat i una actuació parcel··ària que acaba on comencen els veïns. Aquesta impressió la tenen els viatgers que veuen un país de carrers comercials que no s’acomoda als dels carrers de veïnatge i no enllaça amb facilitat amb la resta d’ofertes que volem oferir. El desafiament ara mateix seria desconcentrar el turisme, en determinats moments, per tal de fer veure aquest altre país tan atraient com ignorat, tan tradicional com modern.
L’Andorra de la cultura té un gran problema que abordar i tractar en relació a l’exterior. I és apropar-lo a nosaltres. Tenim massa coses desconegudes i és una llàstima que, en allò cultural, conèixer Andorra vulgui dir, en part, visitar el Museu d’Art de Barcelona per conèixer les obres d’art allí exposades i que estan buides en les nostres esglésies.
Tenim massa establiments que s’assemblen massa i no tants de singulars i amb personalitat pròpia. Això també és feina d’ara, aconseguir donar personalitat a la nostra feina i que no sigui igual a la d’altres llocs.
Periodista
Per a més informació consulti l’edició en paper.
