- Foto: EL PERIÒDIC
Vaig rebre la notícia de la mort de Jorge Semprun enmig d’un paisatge feréstec del Nord d’Europa, en el que la boira és salvatge i l’aigua cau en mil cascades des de muntanyes escarpades en vertical amb dos mil metres d’alçada. Feia pocs dies havia deixat el sol mediterrani i una nova claror que anunciaven aquest moviment dels indignats, demanant una millor vida per a tots igual. Si el sistema falla o està mort, s’ha de poder crear un altre. Però la feina no es fàcil. Qui ho té tot, no vol deixar res.
Penso, ara més que mai, que aquest escriptor que no va poder accedir a l’Acadèmica Francesa per ser espanyol i que a Espanya despectivament li deien l’afrancesat, era la millor imatge del que representa Europa en la seva diversitat. La seva vida és un permanent exili, interior i exterior. Però va ser una persona amb la capacitat suficient per tenir dues idees contràries al mateix temps –com defensava Scott Fitzgerald– i entendre les dues per formar una tercera, que era la definitiva. Nomes cal llegir les seves obres –abundants i extensa– per comprovar que els fragments de la seva memòria expliquen el que passa al món a cada moment. També en l’últim instant de la seva vida. Mesos abans al camp de concentració de Buchenwald havia manifestat que no estava «resignat a morir, ni angoixat per la mort». Ho recordo ara pensant en una tomba a la ciutat de Narvick. Són aquesta generació que va patir la Guerra Civil, més tard la lluita contra el feixisme, sofreix l’exili i la llunyania, milita fins a les últimes conseqüències a les files de la revolució i deixa una obra literària que és per damunt de tot, testimoni i revelació, denúncia i defensa de que cal no oblidar la memòria del segle si volem un altre de millor, ara que tot s’enfonsa d’una altra manera.
Vaig tenir la sort immensa de parlar varies vegades amb ell. Tinc clar que no coneixia el rancor. Es va fer a si mateix a través dels canvis que anava cercant, però sense deixar mai de ser ell mateix amb el seu bagatge d’idees. La seva mirada, exigent i profunda, tenia com a conseqüència immediata un discurs que barrejava la sagacitat de l’historiador per explicar les coses amb la profunditat del filosof per donar-li contingut.
A tots els indignats els hi recomanaria els seus llibres, perquè de ben segur que tindrien la resposta que busquen. El problema és que aquest món en cendres que estem vivint no vol pensament, sinó acció i massa vegades acaba en violència física i no en la verbal de la paraula, tal com ell va fer servir sempre.
Fidelitat a un mateix per combatre la covardia de no saber rebel·lar-se davant l’injustícia. Aquesta podria ser la seva recepta. Per això va ser sempre una persona rodejada de gent que unes vegades l’aclamaven i altres el combatien. És incòmode ser d’una peça en un món de disfresses i carnaval permanent. Per a ell tot havia de ser just, perquè no havíem treballat de cap altra manera. En aquest postura sempre independent i ferma li arriba la mort. Estava anunciada feia un temps. Però va arribar, així, sense més. Ara molts ens sentim orfes i la boira del Nord ens envolta navegant en un vaixell fantasma del que no sabem a quin port arribarà.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
