- La Xantria i l’orquestra Vespres d’Arnadí van actuar divendres a la Sala Sant Domènec
MARIÀ CERQUEDA
LA SEU D?URGELL
- Un moment de l’actuació del tenor Lluís Vilamajó i l’orquestra Vespres d’Arnadí, aquest divendres, a la Seu Foto: EL PERIÒDIC
Divendres a la nit, quan encara no havia sortit de la porta de casa, el soroll que acostuma a fer Sant Pere quan es dedica a arrossegar cantals pels seus dominis –o el que seria el mateix, un parell de trons– em van fer pensar que aquest cop tampoc arribaria als claustres de la Seu el Festival de Música Antiga. I com no podia ser d’una altra manera, els convidats d’aquella nit, la coral La Xantria i l’orquestra Vespres d’Arnadí, ja tenien la parada muntada a la Sala Sant Domènec. Dues formacions joves en el temps –donat que la Xantria va començar el seu periple l’any 2008 i els Vespres d’Arnadí, l’ any 2005– i en l’edat dels seus integrants. Potser aquest sigui un dels motius pels quals siguin prou valents per recuperar la música barroca d’aquest compositor lleidatà, Josep Mir i Llussà, el qual no havia estat enregistrat mai, fins ara. Malauradament, entre l’activitat física de Sant Pere i aquesta proposta prou arriscada, el públic no es va acabar de mobilitzar i l’entrada fou poc reeixida.
El concert, que va començar amb el Psalmo Lauda Jerusalem, va prosseguir amb un contingut Stabat Mater, en el que els músics van deixar clar el seu bon tarannà musical. Aquesta pregaria que s’atribueix a el Papa Innocenci III –prou conegut per aquestes contrades per haver instigat la croada contra els càtars– i al franciscà Jacopone da Todi és, potser, una de les composicions literàries més musicades de la història, i no per això és fa feixuc redescobrir-la. Tot seguit la música força més alegre de l’Aleph Quomodo Obscurantum Est, amb la veu solista del tenor Lluís Vilamajó, on, pel meu gust, va destacar el tempo del He, he quives cebantur Voluptuose interlerunt Jerusalem. Després de la parada de rigor, el concert es va reprendre amb una Missa a 8, de la qual els músics van tenir el gust de repetir, en els bisos, el Cum Canto Spirito que va donar molta corda al lluïment de tots els membres, tant de la Xantria com de les Vespres d’Arnadi.
Malauradament, propostes com la de divendres, semblen no ser capaces d’atreure al gran públic. S’agraeix però, que hi hagi esperits arriscats, i que plantegin una certa ruptura amb els camins més transitats, com els també presents al festival Capella de Ministrers, tot oferint nous punts de vista, a les nostres orelles. Val a dir que ja fa uns anys, i també a la sala Sant Domènec, ja vaig experimentar una sensació prou similar. Hi actuava un grup del qual tot just se’n començava a parlar, Las Migas. No cal dir que la proposta, em va sorprendre, tot i que l’entrada tampoc va ser res de l’altre dijous. Pel meu gust, els programadors musicals de la Seu, l’havien encertat de ple tot i arriscar-se. Al cap d’uns anys, la bona feina d’aquestes quatre noies, encapçalades per la magnífica veu de la Silvia Perez Cruz, han acabat el seu periple, deixant un cert pòsit en els que han escoltat la seva música, i havent-se obert un forat en el difícil món del flamenc. No cal dir que les meves perspectives son similars per a la Xantria i les Vespres d’Arnadí.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
