- Bastida amb cinc o sis anyets: els mateixos ulls i els mateixos rínxols. Foto: EL PERIÒDIC
–¿Bona nena o més aviat trapella?
–Bona nena.
–¿Recorda, però, alguna trapelleria?
–La típica trapelleria que pots fer: sortir d’escola i, en lloc d’anar a catecisme, que ens hi feien anar, marxar a jugar amb una amiga pels horts i no tenir noció del temps, i arribar a dinar que ja era l’hora de tornar a l’escola.
–¿A què li agradava jugar?
–Recordo que jugàvem molt al carrer. Jo vivia al carrer que ara es diu de Mossèn Enric Marfany, a Sant Julià de Lòria –nosaltres en dèiem el «carrer dels xiulets»– i és allà on jugàvem. Jugàvem a pilota, a botifarra penjada…
–¿A botifarra penjada?
–Tenies un temps per córrer i, quan s’acabava aquest temps, t’havies d’enfilar on poguessis perquè no podies tocar de peus a terra. T’havies d’enfilar a un pedrís, a una porta…
–¿Els amics eren els mateixos companys d’escola?
–Els companys d’escola i els nens del veïnat. Potser de petita eren més els amics del carrer i, a mesura que vas creixent, et relaciones més amb els companys de classe.
–¿Era bona alumna?
–Sí, m’agradava anar a l’escola i fer els treballs. També m’agradaven molt les vacances, ¿eh? Però per mi no era un greuge haver d’anar a l’escola i fer els deures. Al contrari. El primer que feia quan tornava de l’escola era fer els deures i després sortia a jugar.
–Molt responsable… Diu que li agradaven molt les vacances. ¿Què feia quan tenia festa?
–Jugàvem al carrer i, a l’estiu, muntàvem parades amb els nostres tebeos i els reveníem. I també anàvem a Andorra la Vella. Jo hi tenia el pare que hi treballava i pujava amb ell. I si no, ja de més gran, pujava jo amb el clípol i a la tarda, a passejar. Sortia amb bicicleta, anàvem al cine… Clar, depèn. En èpoques de bon temps fèiem unes activitats i, a l’hivern, en fèiem unes altres.
–¿Esquiava?
–Sí, començàvem a esquiar amb aquelles botes grosses de cordons i aquells esquís de palanca…
–¿Algun conte preferit?
–Un conte preferit, no. El que recordo és que, ja de ben joveneta, llegíem en diferents llengües. Tant ens podien portar un conte en català, com en castellà, com en francès. .
–¿S’ha sentit mai identificada amb algun personatge de conte?
–No, no he estat mai fantasiosa.
–Ja de petita tocava de peus a terra.
–A casa em deien que era una persona molt assenyada, «entenimentada».
–El batxillerat el va estudiar a fora.
–Sí, vaig marxar a estudiar al Liceu francès de Barcelona als 14 anys i a Andorra hi venia per vacances.
–Quin contrast…
–Érem dues amigues que vam marxar en el mateix moment i que estàvem a la mateixa classe. Va ser un canvi bastant important. Era un centre molt estricte, molt exigent, i el primer trimestre vam anar bastant perdudes.
–Barcelona li devia oferir tot un ventall de noves possibilitats.
–¡I tant! Només per la dimensió de la ciutat… En tinc molt bons records d’aquells anys.
–¿Li ha quedat alguna cosa al tinter?
–Potser m’hauria pogut dedicar més als idiomes o a la música, però he estudiat el que tenia ganes d’estudiar i després he pogut desenvolupar una professió dedicada a l’ensenyament, que és el que més m’ha agradat. Ja de joveneta, quan vaig començar el batxillerat a Barcelona, em passava els estius fent classes particulars de repàs a casa.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
