- Campamà, amb dos anyets, mugant amb la sorra de la platja. Foto: EL PERIÒDIC
Director general de BPA Assegurances. Esforç, sacrifici… Són els valors que ha après de l’atletisme i que ha pogut aplicar en altres àmbits.
–¿Bon nen o més aviat trapella?
–En general, era bastant bon nen. Feia les típiques trapelleries de quan ets petit, que es fan sense mala intenció i només amb ganes de passar-ho bé i disfrutar.
–¿A què li agradava jugar?
–A futbol sobretot, i també a bàsquet. Després vaig fer atletisme durant molts anys.
–Va néixer a Barcelona, però es va criar aquí a Andorra.
–Vaig venir a Andorra amb cinc anys i la meva infància la recordo aquí. Vivia a Escàs, però anava a escola al Col·legi Janer i la veritat és que en tinc molt bons records d’aquella època. També en conservo bons amics, d’aquells que són amics per sempre.
–Diu que va fer atletisme durant anys.
–Vaig dedicar-m’hi uns anys de manera molt intensa –aquí no pots dir mai de manera «professional». Hi havia per una banda l’educació, que era important, i després, a les hores lliures, anava a entrenar. Alguns d’aquests amics que et deia són els companys d’atletisme perquè, amb ells, has viscut moltes coses i has patit molt… En l’esport també es pateix molt i, sobretot, en aquests esports a l’aire lliure. Aquí a Andorra fer atletisme suposa entrenar, algunes vegades, a 5 graus sota zero.
–És un esport de risc, vaja.
–Són entrenaments durs: amb fred, amb neu moltes vegades… I acabes fent pinya, està clar.
–¿Recomana l’esport pels valors que pot transmetre als més joves?
–La veritat és que sí. L’esport et pot allunyar d’altres coses que, en un ambient sa com aquest, no tens. Jo en tinc molt bon record, de fer esport, perquè per una banda hi havia els estudis, que requerien un esforç, i per l’altra dedicaves unes hores a entrenar, a competir… L’esport transmet valors de sacrifici, de lluita –perquè lluites amb tu mateix– i de resistència. Has de suportar condicions que són dures i això t’ajuda a veure que les coses no són tan fàcils com semblen, ni tan maques.
–¿Fins a quina edat va fer atletisme?
–Fins als dinou anys. Llavors, al primer any de carrera, has de prendre una decisió: o fas atletisme o estudies. A mesura que et vas fent gran, els estudis són més complexos i requereixen molt més temps. Llavors t’adones que entrenar quatre hores i fer sis hores de classe no és compatible perquè, fora de classe, també has d’estudiar. Va arribar un moment en què vaig haver de decidir, i vaig decidir estudiar.
–D’adolescent, ¿era compatible fer atletisme i sortir amb els amics?
–Era compatible. El que passa és que tots els amics hem estat bastant sans. Sí que sortíem, però no fèiem el que molta gent entén per sortir: per a nosaltres, sortir era compartir una estona amb els amics, xerrar, riure… La veritat és que rèiem molt i ens ho passàvem molt bé. Gairebé tots érem esportistes i no bevíem ni fumàvem.
–¿Alguna lectura que el marqués de petit o d’adolescent?
–M’agradava llegir. El que passa és que vaig passar per diferents etapes. De més petit, m’agradaven els Teo i els Astèrix i Obèlix. I ja una mica més gran, recordo especialment El petit príncep. Me’l va regalar el meu germà i és un llibre que em va agradar molt.
–També carregat de valors…
–Sí, però també s’ha de posar en context amb l’edat. Aquest llibre no és el mateix llegit amb deu anys que amb trenta.
–¿Li ha quedat alguna cosa al tinter?
–La veritat és que sempre m’he considerat molt feliç. Si ara mirés enrere i no hagués pogut estudiar, això sí que seria una cosa que m’hauria quedat al tinter. Però vaig tenir la gran sort de poder estudiar.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
