JOSEP ANTON ROSELL PUJOL

No crec que ningú estigui massa content d’aquest 2010 passat. Seria molt positiu però, que cadascú faci una responsable autocrítica per veure quina part de responsabilitat ens toca en què les coses hagin anat d’aquesta manera i no d’una altra.

Una vegada més s’utilitza la identitat per tapar les vergonyes personals i generalitzar el problema. Parlar de sobirania avui dia és força complicat. Sobretot quan una organització tan abstracta com el mercat, és el que marca tots els destins. Els estats volen conservar la sobirania, o sigui la seva identitat, però qui dicta tots els moviments són un exercit econòmic sense cap rostre públic i que fan i desfan el futur de cada país. Parlar de pèrdua de sobirania ho hauríem de tractar en el nou marc que ara vivim i patim. La identitat ja no és un tot estable, sinó que apareixen en ella fissures, divisions, dubtes, i això incideix en els recorreguts del subjecte cada vegada més inestable i depenent de tota mena de vents i borrasques especialment econòmiques. Vivim la nostra identitat enmig d’una gran tensió, perquè aquesta ja no és el que era, en tot cas en la suma de moltes identitats. Refugiar-se en una sola és amagar el cap sota l’ala. La tensió identitària, a vegades molt passional, porta a postures tan poc realistes com la definició de que «qui no estigui d’acord que marxi». ¿A quin lloc? ¿Qui ha de marxar? ¿Com i perquè?. El país és un altre i la seva identitat també. Ara és el moment de saber diferenciar identitat i alteració per ficar al descobert la realitat personal i també la col·lectiva i arribar a una idea exacte de quin país tenim, com volem que sigui i cap a on anem. Anem a la deriva dels possibles que podem adaptar enfront a la transcendència moderna del «aquí i ara». La postmodernitat actual és la modernitat que accepta la seva pròpia impossibilitat.

Tenim que buscar la resposta a les qüestions actuals, oblidant el que ja és caduc. És la forma i manera d’enfocar amb realisme el nou any, que desitjo que sigui millor que fins ara a tots els meus lectors.

Per a més informació consulti l’edició en paper.

JOSEP ANTON ROSELL PUJOL

No crec que ningú estigui massa content d’aquest 2010 passat. Seria molt positiu però, que cadascú faci una responsable autocrítica per veure quina part de responsabilitat ens toca en què les coses hagin anat d’aquesta manera i no d’una altra.

Una vegada més s’utilitza la identitat per tapar les vergonyes personals i generalitzar el problema. Parlar de sobirania avui dia és força complicat. Sobretot quan una organització tan abstracta com el mercat, és el que marca tots els destins. Els estats volen conservar la sobirania, o sigui la seva identitat, però qui dicta tots els moviments són un exercit econòmic sense cap rostre públic i que fan i desfan el futur de cada país. Parlar de pèrdua de sobirania ho hauríem de tractar en el nou marc que ara vivim i patim. La identitat ja no és un tot estable, sinó que apareixen en ella fissures, divisions, dubtes, i això incideix en els recorreguts del subjecte cada vegada més inestable i depenent de tota mena de vents i borrasques especialment econòmiques. Vivim la nostra identitat enmig d’una gran tensió, perquè aquesta ja no és el que era, en tot cas en la suma de moltes identitats. Refugiar-se en una sola és amagar el cap sota l’ala. La tensió identitària, a vegades molt passional, porta a postures tan poc realistes com la definició de que «qui no estigui d’acord que marxi». ¿A quin lloc? ¿Qui ha de marxar? ¿Com i perquè?. El país és un altre i la seva identitat també. Ara és el moment de saber diferenciar identitat i alteració per ficar al descobert la realitat personal i també la col·lectiva i arribar a una idea exacte de quin país tenim, com volem que sigui i cap a on anem. Anem a la deriva dels possibles que podem adaptar enfront a la transcendència moderna del «aquí i ara». La postmodernitat actual és la modernitat que accepta la seva pròpia impossibilitat.

Tenim que buscar la resposta a les qüestions actuals, oblidant el que ja és caduc. És la forma i manera d’enfocar amb realisme el nou any, que desitjo que sigui millor que fins ara a tots els meus lectors.

Per a més informació consulti l’edició en paper.

SUBSCRIU-T'HI

De la redacció al teu dispositiu