- Foto: EL PERIÒDIC
Fa massa temps que vivim de paraules i bones intencions. Però en el fons d’aquesta situació regna un sentiment d’acontentar-se amb veure el present sense fixar la mirada més endavant. Aquest no és el camí. No tenir plans no és el mateix que la manca de drets, l’esperança de sortir del forat negre en què ens trobem i quedar satisfets amb la nostra sort, que és ben trista actualment. Per viure d’aquesta manera fa falta molt poca cosa, només la resignació i seguir fabricant una societat, la nostra, feta de retalls. No puc estar d’acord amb aquesta situació. La meva revolta vindrà expressada per la sèrie de comentaris que avui inicio. Parlaré des de la convicció i el sentiment de què tot és possible si ens donem tots la mà. Ho faré procurant trobar la difícil imparcialitat del pensament en un camp cada vegada més enfrontat.
El nou curs que comença no és presenta fàcil, la salutació podria ser: «Benvinguts al desert de la realitat». Semblava que les coses canviaven en la superfície, però segueixen igual en el fons, potser perquè ho esperem tot de la política sense pensar en el paper de la societat. Les postures viscudes en els últims temps es defineixen com la política del pal i la pastanaga. El pal és la bronca entre uns i altres, sense cap acord concret. La pastanaga parlar de compensacions i no pas de solucions que parteixen del reconeixement de donar a cadascú el que li correspon. La política que busca només crear problemes, al no solucionar cap, o es tanca en el seu món particular i deixa de parlar el llenguatge del carrer, o té la ruïna sentenciada. Quan l’àgora passa a ser un lloc on només es discuteixen de qüestions privades i no generals, tot es converteix en problemes domèstics. És el que a partir d’ara hem de poder evitar.
Vaig tenir una molt agradable sorpresa quan Antoni Martí va recordar la frase de Benjamin –és bo parlar dels que fan filosofia de la crisi a través dels valors de la persona. «Cal fonamentar el concepte de progrés sobre la idea de catàstrofe». Però no ens quedem amb l’exemple de la cita literària sinó que seguim l’esperit del missatge. És la nostra obligació ara. I la superació passa per posar pensament a l’acció. Estem en una situació de misèria moral impulsada per uns principis tòxics per partidistes, que fomenten la por i paralitzen un camp lliure per trobar el futur. El de tots.
Pensem en les coses que no passen. Les vides que no es viuen. Les guerres que no es lliuren. Els mons a l’ombra que corren paral·lels al món que creiem real, i que només és el fang de totes les tempestes inútils. Voldria seguir la visió de Paul Auster per endinsar-nos en el que no s’ha dit i no s’ha fet, el que ja es record i va ser promesa. Aquest és un territori possiblement molt perillós, perquè convé i necessitem explorar. ¿Val la pena tenir confiança en el que vindrà si no tenim futur? El ara que està aquí i ja no està, el moment que se’n va per sempre. No ho deixem escapar. Aquesta és la nostra feina col·lectiva d’ara. La resta hauria de ser silenci.
Periodista
Per a més informació consulti l’edició en paper.
