L’autor barceloní Rafael Tamarit i Asensi, mort a la seva ciutat de naixença el 1976 als 76 anys, va viure a Andorra més d’una dècada, quan s’hi retirà a començament dels seixantes del segle XX, a banda de les estades més o menys prolongades que hi va fer al llarg de tota la seva vida, i sobretot en la seva joventut. Autor bilingüe, català i espanyol, va conrear diversos gèneres en ambdues llengües: la poesia, principalment, amb obres com ara En calessa per les Valls (1970), Níveos valles (1972) i Pinyol dolç (1972), totes tres amb el subtítol Poemes d’Andorra i publicades a la nostra capital; la narrativa, amb el llibre de contes Sarta y zarabanda (1974); i deixà anunciats, i desconec si inèdits, dos assajos ben característics: Comentarios a la reforma del calendario litúrgico i Religión y ciencia. El atomismo. ¿Dios existe? Per altra part, aquesta volença de l’autor pel pensament s’aprecia en poemes com Comparació, Filosofant, i fins i tot en les seves Didàctiques. Tanmateix, malgrat pertànyer tots aquests volums a l’última etapa de la vida de Tamarit, la seva producció va iniciar-se prou ben abans, amb els poemaris Íntim (1935), pel que fa a la nostra llengua; i Musa, sentimiento y dardo (1940), en castellà. De tota manera, hi ha un lapse d’un quart de segle aproximadament en què l’autor no es dedicà a la literatura i, si ho va fer, la seva producció romangué en l’esfera privada. Només arran de l’abandonament de la vida laboral i de fixar la seva residència a Andorra, recomençà a escriure i a publicar.
Rafael Tamarit centra la seva producció en les dècades immediatament anteriors a l’esclat del que es considera la literatura andorrana moderna. Pertany, per tant, a la generació d’autors que deixaren testimoni, més o menys reeixit, de la seva vinculació amb les lletres. Tamarit és un poeta amb prou registres, però és deutor en tots de la poesia que va conèixer quan s’encetà la seva producció lírica, en temps de la II República espanyola. Els seus poemes rarament coneixen ni tan sols el vers blanc, i se cenyeixen a pautes mètriques clàssiques. Tamarit, d’altra banda, té una gran facilitat versificadora que, assaonada amb un pòsit tardoromàntic quant a la tria lèxica i metafòrica, transfigura els seus poemes en més antics del que són, com aquest Per Sant Julià passa el vent, on els versos heptasíl·labs el reten més atemporal i amb reminiscències més populars encara: «Per Sant Julià heus el vent, / pels teus ulls la marinada, / pel meu cap un pensament / i una nota dispersada».
Una cosa sobresurt en la poesia de Tamarit: la preeminència d’Andorra, sobretot en els seus últims llibres poètics. Tant En calessa per les Valls, com Pinyol dolç, són volums on gairebé només hi ha un tema, l’exaltació del paisatge andorrà, és a dir, de l’Andorra mítica i recordada que Tamarit va conèixer en la seva jovenesa i que estava assistint a pregones transformacions. Hi ha també, al costat d’aquesta passió per Andorra, i de cops plegades, la consciència de la pròpia vellesa i de les minves que provoca. Així, el poema Plany barreja un llenguatge planer, de tot col·loquial, amb una imatgeria força definida; s’inicia amb els següents versos: «L’altre estiu jo pujava fins al prat / amb els néts, carregat d’il·lusions». I després fa recompte la veu lírica de com es redueixen les forces de mica en mica, per acabar amb aquesta estrofa on són paleses les característiques tot just esmentades : «L’estiu passat tot era diferent, / el verd era més verd, la campa tova, / més estrident l’udol sonor del vent, / més fúlgida i vivent la lluna nova».
El paisatgisme líric i sentimental de Tamarit és l’aspecte més característic de la seva obra. Això no vol dir que no conreï poemes de circumstàncies (dedicats a les inauguracions de bars o restaurants), humorístics (Passant per Meritxell, on brama contra els automobilistes: «Cotxe que passes brument / esquitxant d’aigua la gent…»), volgudament populars mimetitzant-s’hi (l’arromançada Balada per la pastora: «Pastoret de la muntanya, / la font no ha rajat avui. / Dóna’t manya, dóna’t manya / que l’amor ha de venir»), morals (Condescència: «A mi em convenceràs treballant sempre, / estimant els teus pares i la dona / i allò que al món portares. / A mi em convenceràs amb els exemples»), amorosos (Fora de temps: «I cantaràs l’amor / quan fuig de pressa») i fins i tot polítics (Segons l’ànim: «Si no vols dir que sí!, digues que no! / que això és la llibertat, la democràcia»), a banda dels filosòfics als quals m’he referit al principi. Però en tots sura sempre l’amor pel nostre país, com en el llarg poema Mirant Andorra: «Amb la teva vista jo me n’aniria, / Andorra la Vella, i estàntol i bres, / i m’hi adormiria… / Amb la teva vista de nou revindria / per morir mirant-te, despertant després».
Rafael Tamarit és un bon poeta prou desconegut. La seva obra, publicada en autoedició (sobretot l’al·lusiva a Andorra) necessitaria una reedició o, almenys, una antologia on quedés el Tamarit essencial que serà sempre el cantor del nostre país i també del pas del temps. És un autor bàsic de la nostra literatura: algú que estimà Andorra i la féu seva.
Filòleg i escriptor
josep_carles_lainez@yahoo.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
