- El director mallorquí Agustí Villaronga rep el Goya, per ‘Pa Negre’. Foto: MASSA D’OR PRODUCCIONS
Després de l’èxit als Gaudí, va arribar el torn dels Goya. I després dels Goya, una crònica i un article editorial publicats en un mitjà –el nom del qual no vull recordar– que van encendre la polèmica. Que hi ha alguna cosa en l’encaix entre Catalunya i Espanya que no acaba de funcionar és evident. Si no fos així, no s’entendria una reacció tan virulenta per part de l’anomenada caverna mediàtica. Tot i que ja se sap: paraules, qui les diu.
Que els catalans ens alegrem que Pa negre guanyi perquè és una pel·lícula catalana és, fins a cert punt, lògic. Vull dir que, més enllà de reconèixer la seva qualitat com a producte cinematogràfic, és cert que algú es pot alegrar del seu triomf als premis de l’Acadèmia de Cinema espanyola simplement perquè «és de casa».
Diria que aquest orgull patriòtic se sol disculpar a gairebé tothom. En aquest racó del Pirineu, també estaríem contents que Roger Casamajor s’hagués emportat una de les estatuetes. ¿O no? Qui ho vulgui titllar de provincianisme, és ben lliure de fer-ho, però llavors que ho apliqui «aquí i a la Xina Popular».
Per cert, que la frase de Carod-Rovira em va bé per assenyalar el grau d’absurditat dels articles abans esmentats. Perquè, a banda del presumpte front catalanista i lobby gay a què fan referència –uns arguments que, afortunadament, han estat desacreditats per la majoria de mitjans–, encara s’atribuïen els nou guardons obtinguts per la pel·lícula a la vinculació de la productora, Isona Passola, amb Esquerra Republicana de Catalunya. ¿Se suposa, doncs, que la majoria de membres catalans de l’Acadèmia són afins a aquest partit? I si no és això, ¿on hi ha la relació causa-efecte? Encara com no van dir que es van votar els uns als altres perquè la majoria són del Barça…
Per cert, el suposat front catalanista ja trigava. En 25 anys d’història dels premis, és la primera vegada que guanya una pel·lícula en català.
No sé qui volien que guanyés, els autors d’aquells articles publicats en un mitjà –insisteixo– el nom del qual no vull recordar. Malgrat el to rabiós –que m’ha fet pensar el titular: «qui no les pot haver diu que són catalanes»–, crec que, en última instància, l’editorial anava a carregar contra la cultura en general i el cinema en particular. Amb to irònic, conclou: «No importa que moltes pel·lícules siguin un forat de perdre diners i una màquina de donar i rebre favors, l’important és que aquests nois tan creatius s’ho passin de cine cridant Acció!».
Les partides que es destinen als productes culturals, de nou en qüestió. Qui fa una lectura prou diferent és el Govern de la Generalitat de Catalunya. El seu portaveu, Francesc Homs, deprés de la gala dels Goya, va posar Pa negre com a exemple de les polítiques que l’actual Executiu té intenció de preservar de l’anterior tripartit –la producció va ser possible gràcies a un acord de fa tres anys entre Televisió de Catalunya i l’Institut d’Indústries Culturals.
M’imagino que, arribats a aquest punt, algú dirà: ja hi tornem a ser, amb la política. Però és que, al capdavall, qualsevol societat ha de decidir quin grau de gestió pública ha de tenir la cultura. Una altra cosa és si una gestió concreta convenç més o menys els ciutadans –i contribuents.
A banda de Pa negre, Bicicleta, cullera, poma, de Carles Bosch, es va endur el Goya al millor documental. Es tracta d’una altra coproducció de Televisió de Catalunya, en aquest cas amb Cromosoma TV Produccions, i rebla l’èxit de l’aposta de TV3 per participar en el cinema que es fa al país.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
