- Foto: EL PERIÒDIC
Vivim en alerta permanent. Cada dia és diferent de l’anterior i la majoria de les vegades pitjor. No es veu un camí clar al que poder seguir i un excés de vianants busquen dreceres que no troben. Andorra es troba en una creuada històrica, però no perquè guanyi un o altre grup polític –que també influeix– sinó perquè són tantes les coses a fer que resulta difícil fins i tot prioritzar-les. El mateix està passant al món i amb una incidència que ens afecta directament a Europa, pendent o de les dues velocitats o de la desaparició de l’euro. Quedi clar que aquesta realitat no és conya. La superposició en temps present de quatre canvis del cicle transforma el cercle en un quadrilàter.
Assistim primer al canvi del cicle de la crisi. A casa nostra i fora d’ella. Hem passat de patir una crisi d’endeutament privat –que també hi és i important– a una crisi de deute sobirà que ha intercanviat les forces polítiques i donat força als mercats creditors, que són els que manen. Assistim a la mateixa història que la pel·lícula de Joseph Losey amb guió de Harold Pinter, El servent. En realitat és la vella dialèctica entre el servidor i el senyor imaginada per Hegel que explica com un majordom s’apodera de la voluntat del seu amo aristòcrata estimulant les seves baixes passions. Possiblement el majordom sigui el mercat financer i l’amo el Govern, el nostre i la resta.
El fenomen porta com a segona conseqüència un canvi en el cicle estratègic entre Europa i els diferents estats. Ara que nosaltres ens volem integrar és quan pinten més maldades. El principi de la no ingerència ha quedat obsolet i la pèrdua de sobirania és el que s’està tractant en aquest moments amb caràcter d’urgència.
Al cicle econòmic es contraposa el polític i la corresponent alternança electoral, que fa possible una nova hegemonia liberal-conservadora que vol substituir la socialdemocràcia, a qui dóna com a culpable d’una crisi que no han provocat ells, però que sí han patit les conseqüències.
El clima de pànic molt desenvolupat pels mercats i els mitjans de comunicació afins està donant els seus fruits i es fa una fugida a la privacitat del conservadorisme més possessiu. ¿És bona la solució? Fins ara no es veuen sortides positives. Hirschman deia que un egoista i incivil salvi el que pugui no és la solució, per això resulta difícil aquesta inclinació favorable als causants de la crisi, que està passant a ser com una espècie de síndrome d’Estocolm.
Tenim que saber veure les realitats i comprovarem que la disciplina prussiana que es vol que practiquem només beneficia als prussians, que abracen un conservadorisme que descarrega el seu pes en el sacrifici sobre l’esquena dels que estan més baix. A nivell geogràfic. També a nivell social. A l’endemà de culminar un procés legislatiu que ha durat un any, ara només toca fer feina i demostrar que es vol fer el que s’ha promès, que tampoc han estat massa coses.
Periodista
jarosell@elperiodicdandorra.ad
Per a més informació consulti l’edició en paper.
