Portman en una escena de ballet del film. Foto: EL PERIÒDIC

Segurament, hi hauria moltes altres maneres de començar un article sobre Cisne negro (Black swan). Natalie Portman està esplèndida i es mereixia l’Oscar sense cap mena de dubte–cosa que no vol dir que altres actrius no se’l mereixessin tant com ella. El que passa és que la pel·lícula de Darren Aronofsky, almenys per a mi, va significar el retrobament amb Barbara Hershey, una actriu que, després d’interpretar el paper de Maria Magdalena a L’última temptació de Crist (The last temptation of Christ), semblava que tindria una carrera brillant per davant i, en canvi, les seves aparicions a la gran pantalla han acabat sent més aviat discretes –tot i que, en general, amb papers ben escollits.

I en el fons, com que tota història té els seus orígens, podria fer-m’ho venir bé per argumentar que el personatge de Portman, al capdavall, no s’explica sense la seva mare, interpretada per Hershey: un ambient claustrofòbic, una educació estricta, l’obsessió pel ballet.

Un altre retrobament, per cert, és Winona Ryder. A partir de Beetlejuice (1988), va encetar una carrera fulgurant i, durant tota la dècada dels 90, va participar en pel·lícules com Dracula, The age of innocence, The house of the spirits, Reality bites, Little women i un llarg etcètera. Semblava una de les actrius imprescindibles de Hollywood, més o menys fins a Girl, interrupted (1999). Bé, més o menys fins que va començar a tenir problemes més o menys seriosos amb la justícia per aquesta mania tan lletja d’endur-se coses de les botigues –sense pagar, és clar. Sempre ha tingut una certa aura d’adolescent fràgil i rebel i veure-la a Cisne negro com una ballarina ja decadent –pel que fa a l’edat, el ballet és encara més cruel que el cinema o el teatre- no deixa de ser un shock.

Un company de feina –no diré el seu nom perquè últimament surt a molts articles de contraportada- em va dir que aquesta és una pel·lícula de dones. Que els personatges principals són dones, és una evidència. Si continués amb la línia que he encetat, ara sí, arribaria el moment de parlar de Natalie Portman. Mesos d’entrament, de dietes per aconseguir una constitució física determinada (fibrada, però amb una musculatura prima com la de les ballarines) i tot plegat per acabar amb una bona recompensa: un Oscar sota el braç, un promès (el ballarí de la pel·lícula, Benjamin Millepied) i un primer fill en camí. No està gens malament. S’entén perfectament que, després de rebre el premi, estigués radiant.

I finalment hi ha Mila Kunis, sensual, ambigua. El contrapunt perfecte a la protagonista, a mesura que aquesta es transforma de cigne blanc (la princesa Odette de El llac dels cignes) en cigne negre (Odile).

Sobre la dualitat del personatge, es tracta d’una versió moderna del Doctor Jekyll i Mister Hyde. I al final per concloure, de la mateixa manera, que no és bo amagar (hide, en anglès) el cantó fosc que tots tenim dins, com a part intrínseca de la nostra naturalesa humana. Acaba sortint igualment i, quan surt, ho fa de la pitjor manera possible: amb una brutal força destructiva/ autodestructiva.

Cisne negro em va angoixar. Aronofsky, amb la resta de l’equip, aconsegueix crear una atmosfera asfixiant, de sacrifici físic i personal –tal com passa amb el personatge de Portman, és la cara oculta que s’amaga darrere la bellesa i l’elegància del ballet. Li eliminaria algunes escenes que, al meu parer, són gore: només distancien l’espectador d’allò que està veient. I em quedo amb la música de Txaikovski que, curiosament, apareix de manera molt discreta. Sonen cada vegada que la protagonista obre el seu joier infantil.

Per a més informació consulti l’edició en paper.