Foto: EL PERIÒDIC

Aquesta serà una setmana cultural. I jo que me n’alegro. Entre altres coses perquè es programen molts actes, però no se jo si tot és realment cultura tal com cal. Em refereixo a un moviment viu que planti en zona desèrtica les arrels necessàries perquè tinguem un millor raciocini, que ens permeti pensar les nostres accions i obrar en conseqüència. A nivells públics es fa cada vegada més una política oficial marcada per qui paga, o sigui per tots. No se jo si tots estem massa conformes en pagar certes coses i sí en canvi ho faríem amb altres. Seria bo conèixer que pensen del nostre panorama els protagonistes de la cultura. Clar que mentre uns criticarien a fons la manca de política real, altres ho farien per la manca de diners que no els donen a ells concretament. Perquè també en aquest camp els egoismes monetaris no poden ser més intensos. A nivells privats ja se sap que es busca una rendibilitat que no sempre el món cultural proporciona, seguint aquella vella sentencia de Lope de Vega quan manifestava que si el poble «ho demana és necessari escriure neci, per donar-li gust», el que no deixa de ser una condescendència massa forta o simplement seguir el vell aforisme del Primum vivere.

Però no és d’aquest tema del que voldria parlar, sinó aprofitar la conjuntura per intentar fer una crida a tots els valors intel·lectuals per una feina comuna en benefici del país. Necessitem que els intel·lectuals i artistes exerceixin el millor que puguin el seu ofici. El país ho necessita amorrat com està només amb els temes econòmics. No es tracta de manar, sinó de suggerir o denunciar, i sobretot marcar línies de progrés.

El primer objectiu de la cultura hauria de ser congregar a totes les persones que treballen en ella en un ideari comú i cadascú d’acord amb els seus principis. Segona premissa, que es fiquin en contacte amb el poble perquè comprin, ja que tenim una gran culturalitat que s’ha d’atendre igual per a tots per fer créixer fort l’arbre de la nostra multiidentitat. El tercer element és tenir plena consciència de que la cultura és una arma de propòsit unificador, però també potenciador de totes les revolucions que són necessàries per despertar aquest país. Finalment, la quarta obligació no és altra que portar a l’àmbit nacional els aires del món, tan escassament respirats pels pulmons andorrans en molts sentits i en canvi molt respirats sobretot a traves de filtres tan aprofitats i parcials, com poc escrupolosos.

Tenim un compromís amb la nostra pròpia història, en el sentit de no tan sols recordar els fets històrics passats, sinó d’escriure la història present amb la mirada ficada en el futur. Seguir com ara, és la feina fàcil. Canviar la forma i manera de fer les coses és activar la cultura, que és la que dóna força i sentiment a la vida. Com diu un personatge de Buero Vallejo: «El món no és aquesta bruta realitat que ens envolta, que en el món existeix també, encara que no ho sembli, una misteriosa meravella que ens acarona». Però la tenim que descobrir.

Periodista

jarosell@andorra.elperiodico.com

Per a més informació consulti l’edició en paper.