La història de les lletres andorranes, tothom ho sap, comença amb el Manual Digest, d’Antoni Fiter i Rossell, el 1748. I això, sent benèvols, amb totes les prevencions pel que fa a obra, autor i data. Abans d’aqueix any, tan proper a nosaltres, només hi ha boira i foscor. Però aquesta boira i aquesta foscor no amaguen fabulosos paisatges o contrades sense explorar, sinó un desert on, com a molt, i en punts força específics, hom podria localitzar, si l’atzar somriu als aventurers, un cactus ben petit: alguns textos, certa documentació, un antic manuscrit relligat en pell… Això o la intuïció d’algun llac del qual a soles romanen els marges, és a dir, paraules conegudes només pel vent que se les va endur, sota la forma de literatura oral, de velles contalles, de restes de quelcom potser de major rellevància. No hi ha cap tradició literària anterior a aquell escrit, tan savi i tan andorrà, de Fiter i Rossell. Tanmateix, la cerca del mot antic, o de l’esperit literari en allò que és ple de prosaisme, no ha deixat de ser una dèria particular dels historiadors i estudiosos de la literatura.

Els pioners també existeixen en el món de les lletres. En qualsevol història literària, hi trobem, com a punt de partença gairebé mític, els títols suposats o recreats dels primers textos artístics o amb una certa voluntat estètica. En espanyol, el Poema de Mío Cid, en francès La Chanson de Roland, en picard la Seqüència de santa Eulàlia, en piemontès els Sermons subalpins, en occità la Cançon de Santa Fe, en català les Homilies d’Organyà… Són obres que no sorgiren del no-res, sinó que suposaven un conreu secular de formes poètiques, de voluntat expressiva i de conformació d’un alè lingüístic separat del llatí originari. Són les peces per les quals la literatura d’un poble, o d’una tradició lingüística, comença a ser pensada com a quelcom individual, amb caràcter propi, amb trets distintius de les cultures més pròximes. Tanmateix, el que en algunes llengües pot ser ja purament literatura (el Cid, Roland…), en altres, com la nostra, desdibuixa els límits d’allò primigeni i d’allò literari. Però aquest llindar pot esmortir-se encara més.

Les cinc obres que he esmentat pertanyen ja al segon mil·lenni de la nostra era. Per a algunes llengües, com el mateix català, havien estat considerats tradicionalment les seves primeres mostres literàries i alhora les seves primeres manifestacions escrites. Tanmateix, tot escorcollant, i rellegint des d’una altra perspectiva documents d’aquella època o d’algunes dècades anteriors, hom anà trobant frases o paraules en documents llatins que correspondrien a un estat de la llengua plenament romànic. En asturià, tenim la famosa Nodicia de kesos (Notícia de formatges) de l’any 974 aproximadament; i en aragonès, les conegudes i mitificades Glosses emilianenses, també del segle X, que de cap de les maneres són en llengua castellana o espanyola, com volgueren alguns popes de l’Estat veí, inventant-se un mil·lenari falsejat, sinó en aquell romanç que compartiries navarresos i aragonesos i que tingué tan poca sort al llarg de la història.

Dintre de l’àmbit propi de la literatura andorrana, també disposem de material històric, administratiu o notarial que hem de ressenyar. Entre aquests textos, sovint oblidats, es trobarien des dels primers goigs a la Mare de Déu de Meritxell de l’any 1700; passant pels llibres de comptes dels sagristans del santuari de Santa Maria de Meritxell, de 1653 endarrere; algun capbreu del segle XVI; el llibre del Consell de la Terra, del segle XV; diversos documents del segle XIV; fins arribar als Pariatges, una de les nostres fites historicopolítiques. L’investigador Joan Riera i Simó va ocupar-se al llarg de la seva vida de treballar aquesta protoliteratura o paraliteratura present al Principat d’Andorra, i amb ell, posteriorment, altres estudiosos han anat publicant documentació d’utilitat històrica o cronològica però sense cap vàlua literària. Per exemple, en el llibre de comptes esmentat, hi ha aquesta entrada del 19 de gener de 1626: «Deu pagar Mora per lo manto de Nostra Senyora y altros garnyments de la iglésia i gasto del sastre i jornals dels sastres, deu liures, sis sous y nou dinés” (RIERA i SIMÓ, J., Santa Maria de Meritxell, centre agrícola i ramader, Andorra la Vella, Ed. Andorra, 1988, p. 63).

La protoliteratura andorrana és una eina d’estudi bàsica per a conèixer les vicissituds dels nostres avantpassats. El que no podem somniar és que entre aqueixos apunts presos amb una utilitat només comptable o memorial apareguin peces amb la lluïssor de l’alta (o baixa) literatura. No seran llibres actualment de lectura plaentera, però sempre podran servir per a recordar d’on venim i quina és la nostra història.

josep_carles_lainez@yahoo.com

Per a més informació consulti l’edició en paper.