Pronoms massa febles

Foto: EL PERIÒDIC

Sempre m’ha semblat que demostrar la competència en una llengua vol dir entendre els altres i aconseguir que els altres t’entenguin. Si, a més, saps convèncer amb els teus arguments, empatia i generar acords convenients, ets allò que s’anomena persuassiu. Però això és una cosa que hauràs d’aprendre per tu mateix. Cap sistema educatiu que jo conegui et premiarà la teva habilitat comunicativa, l’impacte del teu missatge ni et potenciarà les teves habilitats com a comunicador. I, per descomptat, ningú es preocuparà de treballar les teves pors i inseguretats interiors que et bloquegin perquè desenvolupis la teva intel·ligència emocional. Diuen que és imprescindible en l’èxit personal o professional. Però no descobriràs que existeix fins que siguis gran i facis algun curs de creixement personal o de coaching o similar.

En qualsevol professió ens passem la vida parlant: en molts moments haurem de negociar el preu d’alguna cosa, resoldre un conflicte o fer una entrevista de feina. No sé quin percentatge del temps que ens comuniquem ho fem per escrit, però no crec que sigui més del 5% del nostre temps comunicatiu diari. Si hi restem whatsupp, sms, twitter i altres… es deu reduir encara més. En canvi, tota la vida, quan aprens una llengua, t’ho ensenyen en una proporció similar, però a la inversa: el que s’acostuma a valorar és l’escrit, en nivells avançats.

Haver fet centenars de dictats ens haurà fet mestres del punt i apart, haver completat milers d’espais en blanc amb la paraula que falta ens haurà fet mestres en detecció de barbarismes recurrents i aprendre combinacions inusuals de pronoms febles ens haurà fet mestres en gai saber, com a mínim. L’important és no equivocar-se. I fer redaccions: màxim 250 paraules. Amb introducció, desenvolupament i conclusió. Si en fas 300, error! No pots voler expressar-te més. L’enunciat ho diu ben clar: 250. Veure els alumnes comptant paraules en els exàmens era per a mi el paradigma de l’absurd del sistema. Al menys Twitter les compta per tu! La majoria d’alumnes surten de la universitat sense saber resoldre situacions comunicatives clau satisfactòriament. Ningú els ha preparat per al directe. Ah, es que no m’havien ensenyat que a la vida real els accents no compten per trobar feina, lligar, tancar una venda o fer una pregunta en un congrés!

A la vida exterior a la classe el nombre de paraules no condiciona ni un contracte laboral, ni una conversa, ni un discurs polític. El que sí condiciona és l’eficàcia que tinguin aquestes paraules: com les usis, amb qui, què transmetis amb la teva veu, el teu llenguatge corporal, en un moment donat. Així doncs, què estem ensenyant? Algú es pregunta què s’emportaran de valuós els nostres alumnes? El que s’oblida és que una llengua serveix per a comunicar-se. No per a no equivocar-se. Aquest és el mètode que s’usa des de l’escola fins a la universitat. No t’equivoquis, que l’error es penalitza. Si més no, per aprovar l’examen. Matrícula d’honor en català, castellà o francès. Per després tenir por de parlar en públic, afrontar una entrevista de feina amb convicció o declarar-se a la persona que t’agrada, amb seguretat. No deu ser casual que 9 de cada 10 projectes emprenedors fracassin abans dels 5 primers anys d’existència: ningú els ha dit que hauran de conviure amb l’error cada dia, i que la base de l’èxit no és evitar-lo, sinó com de ràpid sàpigues aixecar-te. La majoria de grans empresaris no tenen màsters universitaris. Potser ens hauria de fer pensar. Ens han vacunat contra l’error, i premiat per no fer-ne, però no ens han ensenyat a recuperar-nos del fracàs, a entendre que aprendre de la caiguda ens fa més savis. Aprendre a pensar, a resoldre situacions difícils, a comunicar-nos de veritat i a tenir intel·ligència emocional per aconseguir que les persones creixin mentalment i emocionalment fortes, ens faria més competitius i més feliços.

Podem fer que l’educació es focalitzi en el que és veritablement important. No és tan difícil, i menys en una societat d’una dimensió com la d’Andorra, on els canvis es podrien implementar amb més rapidesa i eficàcia que enlloc. Ser petits ens fa grans. Per a mi, no aprofitar aquesta circumstància per agafar avantatge competitiu, sí és un error.

Per a més informació consulti l’edició en paper.