josep_carles_lainez@yahoo.com
- Foto: EL PERIÒDIC
Pocs dubtaran que Manel Gibert Vallès (1966) és una de les figures de major projecció literària del país. Malgrat la seva relativament tardana sortida en llibreries, ha anat publicant, al llarg d’aquest segle, tres poemaris que han mostrat la seva versatilitat i una rica evolució del seu llenguatge. Del primer, Pluja (2000), i passant per Quadern d’Arans (2003), arribem a Blaus a la deriva (Editorial Andorra, 2010), on canvia radicalment la seva aproximació al fet poètic –si prenem com a referència l’immediatament previ– per oferir-nos un recull de pocs però llargs poemes, de caire intimista, tot i que amb una presència absoluta del món quotidià, i d’una estructura força meditada. Al costat d’aquestes característiques, que veurem més en concret, n’hi ha d’altres que converteixen Blaus a la deriva en un gran llibre.
El que crida en primer lloc l’atenció d’aquest poemari és que es tracta d’una obra closa, és a dir, pensada i bastida amb una voluntat programàtica i formalment redona; açò es comprova en la seva estructura perfectíssima: tretze (més un) poemes, en tres seccions, la primera i l’última de les quals contenen dos poemes cadascuna, i la central nou (del poema 3 a l’11), però dins d’aquesta, els poemes 4, 5, 9 i 10 estan dividits en dues parts, i creen en el punt més interior del llibre l’assolida simetria que ofereix tot el volum, entorn del poema 7, que no debades duu per títol «Enllaç». Així, Manel Gibert ens proporciona, a més d’un acostament lineal al seu poemari, un altre molt més performatiu per part del lector, i el viatge pot realitzar-se en la consecució ordenada de les pàgines («Crepuscle», «Precipici», «Silencis», «Cendres»…) o en la lectura alterna entre aquesta linealitat i el poema que correspon reflectit. Així, després de «Crepuscle» vindria l’últim del llibre, «Nit»; després del segon, «Precipici», passaríem al penúltim, «Interrogants», etc. Tots els títols, és evident, tenen una clara correspondència amb els seus pars, i poden ser entesos com a prolongacions o relectures dels primers. Aquests tretze poemes esdevenen catorze tan bon punt llegeixes l’encapçalament de la darrera secció de Blaus a la deriva, perquè ja pots unir els títols de les tres: «Mentre es va fent fosc / quan sotsobren els últims blaus / la flor de cada dia s’esfulla», tot creant una mena de haiku que, de pas, ens retrotrau a la forma predilecta del seu poemari anterior, Quadern d’Arans. L’estructura del llibre, que arriba a ser fins i tot asfixiant un cop t’introdueixes en la seva temàtica, arriba també a les citacions: comença amb Sèneca i Agustí d’Hipona, i conclou amb Horaci i Hegel, tenyint de meditació filosòfica l’aparença literària dels versos.
Poques vegades ens trobem amb una cura tan minuciosa per l’estructura d’un poemari com la que ens regala Manel Gibert en Blaus a la deriva, fins al punt que ella sola ofereix claus de lectura i interpretacions que, si desestimàvem aquest treball del poeta en tant daimon, resultaria molt més difícil d’esbrinar. ¿Quin és aquest missatge? El present poemari és un llibre escrit nel mezzo del cammin, quan el poeta volta els quaranta anys de vida i comença a mirar de replegar les veles obertes durant l’adolescència i joventut. És un poemari de retorns (i així, de fet, es titula un dels últims poemes: «Retorn»): una dona que se’n va, la veu lírica que regressa a casa, les llums dels cotxes que circulen… No hi ha una gran tragèdia, perquè la gran tragèdia és envellir i veure que alhora «todo pasa y todo queda», com volia el gran poeta espanyol. La menció d’afers domèstics (mirar la televisió, planxar la roba, llegir una novel·la, gitar-se al llit…) afegeix una sensació d’impertorbabilitat que, com és lògic, pot veure’s truncada en qualsevol moment.
Aquest vaivé, entre l’aparent quotidianitat immutable i la consciència d’una transformació que no es detura, dóna a Blaus a la deriva una gran tensió existencial: «i no pensar en la fatal davallada / al precipici […]» («Precipici», p. 27), vol la veu lírica, que es troba, en un altre text, «/a/l punt de fuga de la perspectiva, / al final grisós de l’andana» («Enllaç», p. 40). Els trens tenen un gran ancoratge en aquest llibre de sotragades i envestides, de viatges amunt i avall, de presència dels records i de la saviesa de tot el que ja serà impossible. I entre aquests periples, hi ha també el de la poesia, la música, en breu, l’art, concedint als poemes una profunditat culturalista que ajuda a posar l’ambientació adient, no a soles amb la menció d’aquells noms més estimats (Maurice Ravel, Alexandre Borodin, Benjamin Britten, Miles Davis, Bill Evans…), sinó introduint en els poemes versos en grec (Odysseas Elytis), en italià (Cesare Pavese)… com si el poeta hi establís un diàleg en la mudesa. Blaus a la deriva, i aquestes paraules són només un esbós de línies que haurien de créixer i desenvolupar-se, és un llibre d’una gran qualitat i precisió. I Manel Gibert un poeta a tenir molt en compte en el panorama de la literatura en català.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
